La política espanyola la fan els polítics del Congrés, el Senat i la Moncloa, i darrerament també els tribunals, però qui defineix els límits és l’opinió pública espanyola. En les democràcies populistes com la nostra un govern no fa res que li garanteixi una derrota electoral, per just o necessari que sigui fer-ho. Per exemple, la gran majoria dels espanyols tenen profundament arrelada la idea que Espanya és una nació, només una, i ho ha estat sempre de forma natural, secular, per lògica històrica, perquè França és el país dels francesos, Espanya el dels espanyols, i només això té sentit; per tant, qui pretén que Catalunya és una nació dins d’Espanya (com suggereix la Constitució!) menteix com a argúcia per aconseguir algun privilegi. Cap candidat a la Moncloa no pot qüestionar això seriosament i tenir alguna possibilitat de guanyar. Mentre això sigui així, l’autodeterminació de Catalunya serà incompatible amb la idea d’Espanya. La pregunta és si això, que va començar a forjar-se fa dos segles i en fa com a mínim un i mig que dura, pot canviar. I jo em pregunto què pensa l’espanyol mitjà quan veu el que passa a Ucraïna entre ucraïnesos i russos. ¿Queda clar ara que, durant la URSS, Ucraïna era una nació russificada i no era una petita Rússia, digués el que digués Stalin, i digui el que digui Putin? ¿I això no fa pensar?
