Com més temps s’allarga el conflicte a Ucraïna, més difícil em resulta creure que tota la responsabilitat del que està passant sigui només de Vladímir Putin. Certament, ell en té la màxima responsabilitat per haver ordenat la invasió d’Ucraïna, en clara violació de la seva integritat territorial. Però això no ens hauria de fer oblidar que al llarg dels darrers 25 anys, els països occidentals, a través de l’OTAN, han estat construint un esquema de seguretat europeu que no ha tingut en compte els interessos de Rússia, ans al contrari s’han pres decisions que podien ser considerades com una provocació per part de les autoritats russes, com quan l’any 2008 es va convidar formalment a Ucraïna a adherir-se a l’OTAN. Tampoc es poden negligir les responsabilitats del govern ucraïnès que, des de 2014, ha estat practicant una política nacionalista antirussa i pro occidental que ha trencat l’equilibri entre les dues identitats nacionals que conviuen al país. Les quotes de responsabilitat son, òbviament, diferents, però en aquest conflicte només hi ha un innocent: la població civil ucraïnesa que hi posa la pèrdua de vides, de patrimoni i de projectes personals. En resum, és clar que Putin és el problema, però també va quedant clar que l’OTAN no és la solució.
A aquestes alçades del conflicte, després de quatre mesos de guerra, em sembla que és evident la manca de veritable voluntat de pau de totes les parts, malgrat que és insensat continuar l’enfrontament armat. Com més s’allargui l’enfrontament més elevades seran les pèrdues humanes, la destrucció de ciutats i infraestructures bàsiques, més augmentarà el nombre de refugiats i els patiments de les poblacions afectades per la violència. I al mateix temps més elevats seran els riscos de que el conflicte armat escali la intensitat mitjançant l’ús d’armes de destrucció massiva, al mateix temps que augmentaran els riscos de l’aparició d’esquerdes entre els governants europeus i d’aquests amb les seves respectives societats. Augmentaran també els danys col·laterals en forma d’inflació, escassetat d’aliments i energia... Les elits polítiques i militars mundials, reunides aquesta setmana a Madrid, semblen més interessades a afeblir Rússia com a rival geopolític que en fer prosperar alternatives viables de pau i cooperació per posar fi a la triple crisi econòmica, ecològica i social que estem patint.
Les guerres sempre es resolen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per evitar l’escalada dels desastres que van associats a la guerra, cal començar com més aviat millor a parlar de pau i d’exigir als nostres governants que es posin les piles per arribar a un acord negociat. Cal activar els mecanismes diplomàtics necessaris per donar a les parts implicades incentius forts i convincents per tal que arribin a un acord. Fer això requereix que la Unió Europea sigui capaç d’articular una política exterior autònoma que pugui tractar de tu a tu a un imperi en fallida (Rússia), un imperi en decadència (Estats Units) i un imperi en auge (Xina).
