Una ambició tan comprensible com difícil d’aconseguir és sumar els avantatges de la gran ciutat i del petit poble, sense cap dels respectius defectes. Qualitat de vida a l’enèsima potència: una casa àmplia en una bona finca a preu assequible, envoltada de boscos, sense contaminació ni soroll, a la vora del mar o a la muntanya (marqui l’opció que prefereixi), amb una comunitat on tothom es coneix i s’ajuda, però al mateix temps, a cinc minuts d’una bona universitat, un hospital de referència, centres comercials i botigues especialitzades, teatres i cinemes amb novetats tots els dies, la millor música en viu, i un ambient cultural estimulant.
Existeix aquesta meravella? Si la troben ja ens ho avisaran, però mentre la busquen podem especular amb la vella tesi aristotèlica que cerca la virtut al mig; sempre m’ha semblat sospitosa, perquè el punt intermedi es belluga cap a un costat o un altre quan s’estiren els extrems, però el centre té bona premsa. Ja ho deia en broma La Trinca fa quaranta-cinc anys, quan Adolfo Suárez va crear la Unión de Centro Democrático per a les primeres eleccions després de Franco: «Porque el sentro està en el medio, es desir: en la meitat, i las cosas bien sentradas son una presiosidad». Què hi ha a mig camí entre la gran ciutat i el micropoble sense campana ni rector? Resposta: la ciutat mitjana. I que és una ciutat mitjana? Una de les xerrades de la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa intentarà justament respondre aquesta pregunta, en el marc de tres jornades dedicades a «Les ciutats mitjanes, articuladores del territori», a partir de demà al Lluís de Peguera.
Manresa, per exemple, és una ciutat mitjana? Als papers apareix sovint com a «ciutat gran» (no pas «gran ciutat»), però a la Xina seria un barri d’un districte d’una ciutat petita. Té universitats, hospital, teatre, cinemes, botigues, gent que escriu llibres i aquest diari, un element decisiu i diferencial. I el bosc a quatre passes. Pots comprar-t’hi una casa gran envoltada de camps, com la Rosalía.
Però a preu de ciutat.
