Avui fa exactament 700 anys, el paborde Guillem, el religiós de més rang de Manresa, i membres del Consell de la Ciutat, que llavors tenia entorn de sis mil habitants, s’embrancaven en una operació ambiciosa: la construcció d’un gran temple gòtic que s’encarregava a Berenguer de Montagut. La contractació no va donar el primer fruit pràctic fins al 1371, quan es va consagrar l’altar major, i l’edifici no va quedar ben tancat -inacabat, però ja amb quatre parets- fins al 1488. S’hi va afegir el campanar el segle XVI i la façana principal ja entrat el segle XX. La Seu ha estat un protagonista permanent de la vida de Manresa durant tot aquest temps llarguíssim, enorme, i és el principal testimoni de la seva continuïtat històrica, el seu principal monument i una aportació singular al gòtic europeu. La Seu és el símbol de la persistència de moltes generacions encadenades, i de la superació de tota mena d’adversitats. Els qui en van contractar l’obra segurament no eren conscients que l’empresa potser els superaria, però el seu objectiu es va complir finalment. I avui encara en gaudim i l’admirem. La Seu és un cant a l’ambició i a la constància i, per tant, és una gran lliçó.
