Iarriba un dia que els bons pleguen. Perquè estan cansats, perquè els fan plegar malgrat ser bons, perquè pensen que ja no poden aportar més i no volen ser un tap pels altres bons que truquen a la porta, per res de tot això o per una mica de tot plegat.
Per als bons, plegar és alhora un bon símptoma: pleguen sent bons perquè ni el temps ni les circumstàncies els han convertit en dolents.
I per a la resta d’humans, per als receptors de la seva excel·lència, el final d’un bo el veiem egoistament com una desgràcia perquè voldríem que tots ells s’eternitzessin al nostre servei oblidant que tenen dret d’adelitar-se de les altres vides que ens ofereix la vida: la seva pròpia vida, la dels seus i la dels que van arribant per afegir-s’hi.
Si el bo és amic, segur que també és un bon amic. I en aquest cas la sort rau en el fet que com amic, el bo no plega mai.
Tot això és el que em suggereix el meu amic metge, molt bon amic i molt bon metge, que ara plega. Plega de metge, és clar; només de metge.
Miquel, es diu. Nascut a Manresa d’arrels molt, però que molt, manresanes i de cognoms manresà i osonenc. Esquius, el primer. Ausió, el segon. Format com a persona a la capital del Bages i com a metge a la capital de Catalunya, el doctor Miquel Esquius Ausió ha exercit fins ara a Manresa, a Barcelona i a l’hospital de Sant Bernabé de Berga, i la seva trajectòria, amb doctorat cum laude inclòs, li valgué el premi excel·lència professional atorgat pel Col·legi de Metges de Barcelona, l’any 2009.
Tots els que hem tingut la sort de posar la nostra salut a les seves mans i a la seva ciència, hem après que un pronòstic requereix prudència, el tractament paciència i el resultat la clarividència de qui decideix els dos anteriors. I aquest és el cas, ras i curt.
A vegades els bons pleguen i reben tota mena de reconeixements. Sovint, però, els reconeixements perden sentit i prestigi perquè, també sovint, qui més el té, aquell que el rep amb les pompes més sorolloses, menys mèrits ha fet per ser-ne tributari. I és que el bo, l’autènticament bo, no necessita aquesta mena de jocs florals perquè la seva excel·lència mai ha buscat un rendiment fastuós sinó el resultat discret i efectiu que fa feliç al receptor i amb l’extensió d’aquesta felicitat troba el sentit de la seva feina i ja en té prou.
I així és el doctor. I així continuarà sent; potser una mica menys metge però més marit, més pare, més avi i més amic, per sort i gràcia de tots aquells que hem tingut i seguirem tenint el gran privilegi de comptar amb la seva immensa generositat.
Bona vida, doctor. El món és teu, perquè te l’has guanyat donant-nos, sense soroll, molt més del que has rebut.
