Regió7

Regió7

Josep Miquel Bausset

La carta dels bisbes del 1937

Avui fa 85 anys de la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol, un document sobre la guerra civil, de caràcter historicodoctrinal, redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco. El document amb data d’1 de juliol del 1937, fou signat per tots els bisbes espanyols, amb l’excepció del cardenal de Tarragona i Primat, Francesc Vidal i Barraquer, de Mateo Múgika, bisbe de Vitòria, així com també de Joan Torres, bisbe de Menorca, ja molt ancià.

Aquest document, divulgat internacionalment per la propaganda franquista, ajudà decisivament el Movimiento Nacional, per reconèixer la sublevació dels revoltats espanyols addictes a Franco.

Els bisbes lamentaven l’opinió negativa que els mitjans de comunicació tenien de la guerra civil, ja que «una buena parte de la prensa católica extranjera ha contribuido a ésta desviación mental, que podría ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria». Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la Carta defensava que «la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz». Per això defensaven la sublevació d’aquells que «se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana».

Segons la Carta Col·lectiva, van ser els polítics de la República «con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país». Per als bisbes, el govern republicà va actuar «anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia» i per això, l’episcopat defensava «el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza». Per als bisbes espanyols només hi havia una eixida a la situació d’Espanya: «o sucumbir en l’embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo». Els bisbes argumentaven així la seva postura davant el «Alzamiento»: «La Iglesia no podia ser indiferente en la lucha». Per als bisbes, la rebel·lió franquista, qualificada de «levantamiento cívico-militar», tenia un doble suport: «el del sentido patriotico y el sentido religioso» i per això creien que «en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional».

Com escrivia Tarancon, «en una Església bel·ligerant», els bisbes van firmar la Carta per «pressions del govern de Franco».

La Carta Col·lectiva, que va significar la unió de l’Església i del Règim franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, hauria d’evitar que l’Església beneís una opció política concreta. Per això el 1973, Tarancon deia: «L’Església ha de mantenir-se al marge de la política», d’aquí que no «beneís» la Democràcia Cristiana a Espanya.

Compartir l'article

stats