Que difícil escriure sobre l’estiu sense recórrer al tòpic. Dies llargs. Novel·les gruixudes. Horitzons infinits. Mandra i badalls. Quietud. Tempo lent. Adagio. Larguetto. Largo. Podríem aprofitar per entrenar-nos en l’slow living, com en diuen ara. «Recuperar el ritme natural de les coses: des del temps per cuinar un bon plat, a la forma de viatjar o llegir un bon llibre» diu Francesc Miralles coautor del llibre Ikigay. Però l’estiu també són gelats, melons i síndries. Sopars a la fresca i passejades per la platja. O per la muntanya. Tovalloles descolorides, protector solar + 50 i aftersun. Mapes, rutes i brúixola. Deixar-se anar i fugir de la rutina per poder tornar-hi. Setembre ens endreça. Juny ens convida a viure. A empassar-nos la vida d’un glop. Temps de descoberta: d’un mateix i dels altres. De nous mons. O d’antics que esdevenen nous. No cal llogar un jeep ni contractar un guia ni agafar cap avió. De fet, Palmira Jaquetti viatjava amb un autoòmnibus. 9 de juliol de 1925: Barcelona-Calaf-Ponts-Organyà-La Seu d’Urgell. Practicaven l’slow living per nassos i sense saber-ho! Anaven a la recerca d’un món en forma de cançons. Per preservar la memòria d’aquests tresors que avis i àvies custodiaven des d’anys i panys. Patrimoni immaterial. Hores i hores de dies i dies escoltant melodies cantades per veus cansades però agraïdes. Agraïdes de poder contribuir a la magnífica obra del Cançoner Popular de Catalunya finançat per Rafael Patxot i aixoplugat per l’Orfeó Català. Confesso que no tenia ni idea de qui era Palmira Jaquetti fins que va sortir la proposta de posar el seu nom a l’antiga plaça Montserrat de la nostra ciutat. Però la curiositat de saber-ne més em va venir per la gran feina que han fet la directora de la Banda Infantil, Anna Òrrit, i les professores de llenguatge musical i col·laboradores de la banda, Pilar Pla i Anna Vega i el pianista Benjamí Santacana del Conservatori de Música de Manresa. Quina proposta artística tan bonica! Això sí que és treballar per competències! Un guió ben travat, intercalat de poesia, història i música interpretat per joves estudiants de vuit a dotze anys. Una exquisidesa. Perquè la poetessa, compositora i etnomusicòloga Palmira Jaquetti vessa sensibilitat per tot arreu. I aquesta sensibilitat s’encomana a qui la llegeix o escolta la seva música. Obrir finestres és una de les tasques més boniques del professorat. Conèixer perquè coneguin perquè només el que es coneix es pot arribar a estimar. I a respectar. I sobretot, a voler preservar. Jaquetti va recórrer quilòmetres i quilòmetres per omplir els pentagrames i llibretes que devia dur en un bagul. A nosaltres només ens han calgut sortir de casa i anar fins a l’auditori del conservatori per sentir-nos al Pallars o a la Vall d’Aran. Perquè les dues Annes, la Pilar i el Benjamí tenien la certesa que, malgrat els entrebancs, havien d’agafar els trepants, i som-hi. I nosaltres, emocionats, us en donem les gràcies.
