Regió7

Regió7

Antoni Biarnés

A FI DE BÉ

Antoni Biarnés

Tenir o no tenir (universitat)

La setmana passada, aquest diari es feia ressò del notable impacte econòmic, social i urbanístic que la Universitat ha tingut a Manresa i a Vic. Els beneficis han estat i són clars: llocs de treball qualificats; demanda de béns i serveis (per part tant dels centres universitaris com dels seus milers d’estudiants); increment de la recerca (lligada, sovint, a les necessitats del territori); projecció exterior; transferència de coneixement cap a la societat; i potenciació del capital humà + retenció del talent: disposar d’estudis universitaris implica que més persones locals els cursin i evita part del risc que, si es va a estudiar fora, després ja no es torni. En resum, és innegable que disposar de centres universitaris pot fer la diferència, incrementar el benestar i la competivitat del territori.

Ara bé, a l’altra cara de la moneda, la falta de determinades especialitats d’ensenyament de tercer cicle representa una pèrdua d’oportunitats. D’aquí que ens hauria de preocupar que la UVic-UCC pràcticament no compti amb estudis de ciències socials i jurídiques, ni d’humanitats. Les xifres són eloqüents: entre la UVIc-UCC i l’EPSEM ofereixen 35 graus, però entre ells no hi ha la ciència política, la sociologia, l’antropologia, la gestió pública, la demografia o la geografia, ni tampoc les relacions internacionals, el dret, la filosofia i la història. Hom podria estar temptat de pensar que tant se val: que allò important són les ciències dures, les tecnològiques i –potser– les de la salut. Greu error. Per encarar alguns dels grans reptes d’aquest segle –com els de la convivència i de la governança–, les ciències socials i les humanitats són imprescindibles. I, en tot cas, totes les ciències es necessiten les unes a les altres, de manera que, si en falten, es perden sinergies i possibilitats de fecundació creuada de coneixements.

Se’m dirà, però, que no cal que cada ciutat ni cada comarca (tampoc cada regió?) tinguin totes les disciplines. Evident: cal massa crítica. Qualsevol inversió (sigui una universitat, un tren o un hospital) ha de tenir un retorn clar en rendibilitat social –no confondre amb la rendibilitat econòmica. Per tant, més que debats en abstracte, hem de ser capaços de quantificar necessitats, costos i beneficis, i decidir què ens cal, què ens podem permetre i quin rendiment n’esperem. Alhora, però, podem qüestionar la concentració dels estudis universitaris en l’àrea metropolitana barcelonina, i tenir en compte les externalitats positives de la descentralització de l’ensenyament superior.

Potser la solució està en apostar per la col·laboració interuniversitària (les UVic-UCC, UdG, UdL i URV poden treballar plegades i en xarxa, evitant redundàncies i aconseguint escala), i tenir una visió àmplia del món de la formació superior (que inclou, més enllà dels graus, també altres tipus d’estudis –postgraus, màsters, minors, cursos d’extensió universitària, doctorats, cicles formatius superiors…– i altres fórmules de presència i lligam amb el territori).

Compartir l'article

stats