Fa cua davant del caixer automàtic d’un carrer de vianants ombrívol als volts de les quatre de la tarda. Porta una tovallola blanca sobre les espatlles agafada amb una pinça ben subjecta al coll i els cabells embolicats en tires de paper d’alumini com tires de persiana. Espera estoicament el seu torn davant del dispensador de bitllets amb el moneder ben agafat sota les mans entrecreuades. Ha sortit d’una perruqueria amb el cap a mig fer perquè segurament havia de pagar en efectiu i no duia prou diners al damunt, especulo, i m’ha fet pensar en totes les ocasions que emparats per la foscor baixem les escombraries amb samarreta imperi i sabatilles o ens posem l’abric sobre el pijama i ens entaforem dins del cotxe per anar a portar l’infant a l’escola i tornar cap a casa confiant que ningú ens hagi vist.
Un vehicle s’atura de cop a la parada de l’autobús. La conductora baixa esglaiada i treu el seu pare inconscient per l’altra porta. L’estira a terra amb l’ajuda d’un vianant. En un moment, els envolten persones disposades a ajudar. Una li mulla el cap, una altra truca a emergències, una tercera li parla. Se sent una sirena, l’ambulància s’acosta i se l’enduen.
Hi ha qui salta del dins al fora sense recança i hi ha qui no suportaria sortir de casa sense haver passat abans la prova del mirall. És arriscat exposar-se a ser vistos com no voldríem que ningú ens veiés mai. Vulnerables, arrugats, més lletjos, imperfectes, contradictoris, com som quan només som nosaltres. Res a veure amb la noia de texans, samarreta blanca i cabellera rossa llarga que mira el mòbil repenjada en una paret de la plaça i es fa una dotzena de fotos seguides. En una riu, en una altra ensenya la llengua, en una altra es posa de costat, en una altra mira amunt, en una altra es recull la cabellera cap a la dreta i en la següent, cap a l’esquerra. Revisa les imatges i alguna la deu satisfer prou perquè no se’n fa cap més.
Ens hem acostumat a moltes coses en molt poc temps, a no dur diners a la butxaca, a anomenar terrassa les places d’aparcament que, delimitades per torretes, han passat d’acollir un vehicle estacionat a tres taules amb cadires sota para-sols pagats per marques comercials de cervesa. Ens hem acostumat a coses a les quals potser no ens hauríem d’haver acostumat mai. Si visquéssim pocs anys, ens hi revelaríem, segur. Però vivim tant de temps que ens hi adaptem, i trobem normal que ens estimin quan hauríem de fer una festa cada vegada que algú tria passar uns minuts de la seva vida al nostre costat i quan, refiats, sabem que si estirem el braç hi trobarem una mà, que si caiem algú, ens arreplegarà.
