Avui començo per Berga i penso que acabaré a la quinta forca, si economitzo l’espai: de Berga vull ressaltar la jubilació del doctor Miquel Esquius i Ausió després d’una vida al servei dels pacients, que al Berguedà són legió. Com escrivia insuperablement l’amic Josep M. Descals, dijous passat, el doctor Esquius és dels bons, dels que deixen petja i el trobaran a faltar. No cal afegir res més.
Continuo amb una berguedana molt estimada, la farmacèutica Maria Cosp, que també destaca per la seva implicació social i l’agudesa de les seves reflexions sobre la vida local. El dissabte 18 de juny titulava el seu escrit periòdic a Regió7 amb un entenedor «De fora vingueren que de casa ens tragueren», al qual afegia arguments a la seva denúncia sobre la degradació que pateix la convivència en barris on s’ha enquistat gent incívica que intimida, agredeix i acabarà foragitant els que hi han viscut tota la vida. Diu que estan convertint Berga en una mena de «quinquilàndia» insuportable. Però la seva denúncia va més enllà de l’àmbit local i apunta directament a les autoritats del país, de l’Estat i d’arreu que han dimitit de la seva responsabilitat a l’hora de regular i controlar la tendència a l’alça d’un model social mancat de valors.
La seva és una apreciació coincident amb la que fan altres agents cívics arreu (ja surto del Berguedà), si ens fixem en el ressò que han tingut les imatges d’uns gamberros a Palafrugell aquesta setmana, la queixa del moviment veïnal manresà per la «poca resposta de l’Ajuntament als problemes d’inseguretat» (que estan malmetent la convivència i la imatge de la capital del Bages des de fa mesos), o la impotència de molts municipis a impedir l’ocupació d’habitatges per màfies organitzades. Incivisme impune per omissió dels qui haurien de fer les reformes estructurals per combatre les creixents desigualtats socials que fan la farina plana als extremismes.
I ja que hi som posats, ara que s’anuncia una tardor terrorífica per a les economies familiars i empresarials, ja direu com es pot justificar la milmilionada que es pensa gastar en armament «per garantir la pau». Ufff!
Si és cert que el 25,9% de la població de Catalunya es troba en risc de pobresa o exclusió social, se’ns gira feina en molts àmbits, i serà imprescindible recuperar l’actitud d’exigència, ara anestesiada. Que no ens passi com a les Filipines, on les generacions joves que no van conèixer el dictador Marcos, ara han votat el seu fill perquè, santa ignorància, l’alt funcionariat i l’oligarquia puguin fer realitat el somni humit de perpetuar el règim. Allà, a la quinta forca, ja s’entén què vull dir.
