En un país que ja ho té tot fet i tot resolt, la polèmica de la setmana es diu Estopa. Sobre si els dos germans cantants de Cornellà són mereixedors o no de la Creu de Sant Jordi. És ben bé que tenim poca feina i, posats a dir, tinc algunes coses a dir. La primera, perquè quedi clar, és que a mi la Creu de Sant Jordi no em fa gaire gràcia. Si me la donessin, i ho escric ara i aquí, els diria que gràcies, però no cal. No la tornaria, és que ja no l’aniria a buscar. Si volen saber per què, saltin-se l’article i vagin al final, que és on ho explico. I així s’estalvien una estona de llegir-me, que, amb aquesta calor, tot estalvi és sa. La segona és que, de Creus de Sant Jordi, en donen tantes, que al final el mèrit serà no tenir-la. I quan d’una cosa en donen tantes, és que en sobren i la cosa, si s’ho valia, ja no s’ho val tant. La tercera és que quan donen un premi, si no t’agrada, el que has de dilapidar no és el premiat –pobre, que passava per allà– sinó el que ha decidit donar-lo. I els Estopa passaven per allà. No tenen la culpa de res, els pobres. I la cosa s’ha encès furibundament i hem tret el Sant Cristo Gros de la catalanitat ben entesa seguint els preceptes de no sé quin guru, i ja hi som. El debat de què és cultura catalana o no és un gran debat, sí, però em sembla que queda fora del que diuen i prediquen els preceptes de les creus de Sant Jordi. Els Estopa, de Cornellà, amb tot el que això vol dir i amb tot el seu imaginari musical amb el qual han sacsejat el panorama, també el català, són dos paios fora de tota sospita de coses estranyes. Jo no els conec, reconec que una vegada vaig estar a punt, però en el procés de contractació les clàusules eren tan draconianes que, com més gent posaves al seu concert, més diners hi perdies. Hi havia un parell de clàusules que si algú les hagués volgut analitzar hauria considerat que eren típiques del català de taulell clamant al cel la pela és la pela. Catalans sí que són. Són cultura catalana? Jo no en tinc cap dubte, i aquí ens podem discutir tot el que vulguem, però l’imaginari social cultural dels Estopa té segell i ubicació. I referents. El que passa és que el país cadascú l’interpreta i el reinterpreta com vol, i ells ho fan. Però des d’aquí. Jo no soc un fan de «la raja de tu falda», però sempre m’ha fotut gràcia que es fotessin un pinyaco amb un Seat Panda, que, probablement, és dels que ells mateixos havien fabricat quan treballaven a la Seat d’aquí. I, en fi, el que els deia al principi, jo no la vull la Creu perquè no vull que em paguin l’esquela a La Vanguardia i a altres diaris, també a Regió7. El que vull és que em paguin l’enterrament sencer. Aleshores, parlem-ne de la Creu.
