Regió7

Regió7

jordi escude

Benvingudes vacances

Ha arrencat el juliol, i ho ha fet a un ritme frenètic com solia passar els juliols de la prepandèmia que ja gairebé havíem oblidat. Tenim els aeroports a vessar, cues a les carreteres, platges atapeïdes, i hotels i pensions a preus desorbitats però igualment amb plena ocupació fins al punt que és difícil trobar places a curt termini. Res a veure amb l’any passat, ni amb l’altre, perquè després de dos anys d’escassa o pràcticament nul·la mobilitat, la gent vol sortir i sovint està disposada a fer-ho al preu que sigui.

Entre les ganes i els estalvis d’aquells que van poder reservar per ara els diners que no es van poder gastar viatjant durant la pandèmia, sembla que estiguem en plena bonança econòmica i gairebé com si no hi hagués un demà, quan la realitat és ben diferent. Tenim una inflació històrica pels núvols sense perspectives de disminuir gaire a curt termini, les hipoteques s’estan disparant, i omplir el dipòsit ara és el doble de car que fa un any. Amb aquest panorama, per aquells que s’ho poden permetre, viatjar és tota una via d’escapament que segurament molts aprofiten tot i ser conscients que les coses van mal dades. I sens dubte que el sector ho agraeix, des dels hotels i restaurants fins a les agències de viatges o els mateixos xiringuitos de les platges. Un sector que precisament va ser dels més castigats durant la pandèmia, i que ara ressorgeix de les cendres.

Però convindria no perdre el nord ni confiar-se en excés per aquesta eufòria tan necessària com enganyosa perquè, com dèiem, darrere d’aquests ànsies viatgeres hi ha tota una realitat encara desconeguda però que econòmicament no pinta gaire bé. Alguns experts ja parlen d’una inflació més o menys continuada i sostinguda encara que no sigui als nivells actuals, la crisi energètica també sembla que hagi arribat per quedar-se independentment del temps que s’allargui la guerra (que l’ha agreujada però no l’ha pas originat perquè l’encariment de preus ja venia d’abans), i res indica que els sous hagin de créixer gaire (si és que ho fan). I mentrestant, per comptes d’injectar diners allà on més convindria per reflotar l’economia i per contrarestar els efectes d’aquestes crisis bèl·liques, energètiques i inflacionistes, destinarem com a mínim un 2 per cent del PIB en defensa. Un panorama, al meu entendre bastant decebedor i amb unes mesures no gens efectives per part d’uns governs cada cop més atents a la militarització que a la productivitat. Ja veurem qui pot fer vacances l’estiu que ve.

Compartir l'article

stats