Els membres de l’OTAN, inclosos aquells estats que també formen part de la Unió Europea, van aprovar la setmana passada a Madrid el seu full de ruta per als propers anys, l’anomenat «concepte estratègic», en el qual es llegeix el següent: «L’OTAN és l’únic, essencial i indispensable fòrum transatlàntic per consultar, coordinar i actuar sobre totes les qüestions relacionades amb la nostra seguretat individual i col·lectiva. Enfortirem la nostra Aliança basant-nos en la nostra indivisible seguretat, solidaritat i compromís ferm de defensar-nos mútuament.»
Únic fòrum i seguretat indivisible. Quan Rússia va envair Ucraïna pel nord (per Crimea i al Donbass ja ho havia fet uns anys abans), la Unió Europea va reaccionar amb una celeritat i una duresa verbal que van portar Josep Borrell a anunciar la sobtada irrupció del continent a la llista de les potències geoestratègiques. Fins que van arribar els dubtes sobre l’abast de les sancions i la por a les conseqüències de quedar-se sense el gas i el petroli de Putin. Ara, la cimera madrilenya de l’Aliança Atlàntica ha enviat fer nones el precipitat anunci de Borrell: en matèria defensiva Europa no és un actor lliure sinó una part d’un altre de més gran, dins del qual ostenta un poder proporcional al volum de la seva contribució. I com que tots els estats membres es comprometen a respondre a una agressió externa amb la totalitat de la seva força, la mesura de la contribució és la despesa militar de cadascú. La d’Estats Units suposa el 69% del total. Set de cada deu dòlars. És una distribució desproporcionada en relació a la demografia i la riquesa, però ajustada al fet que Estats Units destina un 3,74% del seu PIB a Defensa, i això suposa més de dos mil euros per habitant. Espanya hi destina un 1%, que equival a uns 240 euros per càpita, i l’anunci que incrementarà aquestes quantitats ha estat rebut amb crítiques.
Qui paga, mana. Si estem en guerra amb els russos, manen els americans.
