Amb la perspectiva del temps, és cada cop més evident que la humanitat va viure un moment de progrés sense precedents les tres primeres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. L’impacte brutal d’aquella hecatombe, i de la que ja hi havia hagut a Europa feia només una generació, va fer possible una sèrie de transformacions ideològiques i polítiques de profundes conseqüències: la fundació de Nacions Unides, l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, la descolonització, la creació del Consell d’Europa i dels precedents de la Unió Europea, la implementació (en alguns països) de l’estat del benestar, l’expansió de la democràcia... Les elits econòmiques i polítiques d’Occident, consternades pel que havia passat i preocupades pel que podia passar, es disposaven a fer concessions fins aleshores inèdites.
És en aquest context que l’any 1952 es crea la Comunitat Europea de Defensa (EDC en les sigles en anglès), formada per Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, Alemanya, Itàlia i França. Guanyadors i perdedors d’una guerra acabada d’acabar, estaven disposats a renunciar a un dels pilars estructurals i simbòlics dels estats-nació: l’exèrcit. No va poder ser. El nacionalisme francès va oposar-s’hi i l’invent, al cap de dos anys, se’n va anar en orris.
Les conseqüències d’aquell fracàs ja les sabem: els estats europeus, massa petits per afrontar els nous reptes geopolítics, giren de nou la mirada a l’Atlàntic i supediten la seva política de defensa (i atac) a la del gegant nord-americà. Lligant-se als Estats Units a través de l’OTAN, Europa no només renuncia a una política de defensa i de relacions diplomàtiques (les dues coses van lligades) autònoma sinó que també es veu arrossegada per la inèrcia militarista i armamentista del país que, amb diferència, més invasions, ingerències i guerres ha protagonitzat els darrers cent anys. Una relació, a més, de clara subordinació com queda barroerament demostrat en el fet que els Estats Units tenen bases militars per tot Europa, i mig món, mentre que cap altre país té una sola instal·lació d’aquest tipus en territori de l’oncle Sam.
Reforçant els lligams amb un país tan inestable i imprevisible (qui ens diu que d’aquí a tres anys no hi tornarà a manar Trump o algú encara més perillós?) els europeus no perdem només autonomia, perdem també capacitat d’influència en el que hauria de ser el nostre gran trumfo: el soft power, la capacitat d’influència, que no d’amenaça. Els Estats Units s’han guanyat una molt merescuda imatge de potència imperialista i arrogant i anar-hi de la seva mà no és la millor carta de presentació per anar pel món. Si a sobre, Europa (la Unió i cada un dels estats) practica una doble moral amb evidents connotacions racistes a l’hora de gestionar l’acollida de persones refugiades, el nostre prestigi (la base del soft power) s’ensorra encara més.
