Va ser la primera dona a rebre la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, el 1981. Ja havia rebut, el 1975, la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona i, el 1980, la Medalla del Foment de les Arts Decoratives. I amb tot, a qui, si per casualitat li sona el seu nom, sap de la seva obra?
La injustícia cultural, a part de la feminista, ha estat molt injusta amb la seva obra. Ella anhelava tenir un museu amb la seva obra. La Diputació de Barcelona es va comprometre a fer-lo. Ella els va deixar propietats, finques, quasi la totalitat de la seva obra artística, la seva col·lecció de nines, manuscrits i documentació. I la Diputació, ves per on, se n’ha oblidat. Com tampoc ningú no s’ha recordat de crear una nova biblioteca amb el seu nom després que, la que ja tenia, es tanqués.
Ara em ve al cap que els Estopa acaben de rebre la Creu de Sant Jordi i les seves lletres tenen molt de masclisme, gens de català... i potser a la llarga els faran algun museu? No m’estranyaria, l’enteniment ja fa anys que s’ha exiliat per no veure tants estralls.
Des de ben petita, em van llegir i, després vaig llegir, el seu Narcís. Era un llibre de dibuixos delicats, detallistes i d’una gran sensibilitat vers el món infantil. Tant els dibuixos com la lletra eren d’ella. El conte pertanyia a la meva mare, que tenia sis anys quan, el 1930, es va publicar.
Narcís és un nen petit que, aviat, portarà pantalons com un home. Cada capítol, com «Les sabates noves» o «El plat de sopes», fan reviure a les criatures moments de la seva infantesa.
Els seus dibuixos es caracteritzen per l’evocació d’un passat idealitzat amb un lirisme bucòlic, sovint nostàlgic.
Era filla d’una família benestant que es podia permetre viatjar a l’estranger i, en tornar, els pares li portaven contes il·lustrats. Fet que va despertar el seu entusiasme i, de ben petita, escrivia històries que il·lustrava i ella mateixa relligava.
De ben jove va participar en exposicions col·lectives i als vint va fer la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona.
La seva obra és extensa i poc reconeguda. Per ser dona? Per renunciar a un matrimoni i una maternitat que l’haurien subjugat quan ella lluitava per ser reconeguda com a artista independent?
A més, va ser una dona demòcrata, republicana i compromesa amb la causa catalanista. Organitzà una sol·licitud d’amnistia per als acusats del Complot de Garraf, va ser secretària d’Unió Catalanista i d’Acció Cultural i Social. Quan la Guerra Civil, s’afilià a la UGT i col·laborà en el Comissariat de propaganda pel que va crear un conte sobre la mascota de la revolució: El més petit de tots. Per això, van condemnar-la a l’ostracisme durant l’època franquista.
I és que tot i ser considerada la darrera il·lustradora clàssica de l’escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l’etapa de la preguerra, mort el dictador, encara no se l’ha rescabalat amb la dignitat que es mereix.
