Quiosc

Regió7

Victor Prat

TRIBUNA

Víctor Prat

Economista. Sindicalista de CCOO. Membre de CEC

Reforma a les residències

Aquesta vegada, sí. El 28 de juny, les comunitats autònomes (CA) van donar l’imprescindible vistiplau, en el Consell Territorial de Serveis Socials, a l’acord sobre els criteris d’acreditació de les residències. La proposta, que el 24/5 no tenia la majoria suficient, va ser aprovada amb un marge mínim de 10 CA a favor i 9 en contra, en canviar de postura la Comunitat d’Extremadura, després que s’introduïssin canvis en el document, com la possibilitat d’excepcions en el compliment dels requisits, tenint en compte raons arquitectòniques i de viabilitat econòmica.

A partir d’ara, per ser acreditades les de nova construcció, hauran de tenir un 65% d’habitacions individuals, no podran superar les 120 places i s’hauran d’organitzar en unitats de convivència, d’un màxim de 15 persones, que disposaran d’un espai comú per cuinar i un altre de sala d’estar.

Les ja existents no hauran de reduir la seva grandària, però hauran d’introduir canvis dins d’un període de transició que s’acabarà el 2030, com l’eliminació de les subjeccions abans del 2025, la disposició d’un mínim del 25% d’habitacions individuals a les grans ciutats, un 20% a les intermèdies i un 10% a les zones rurals, la implantació de les unitats de convivència en el 80% del centre, el foment de la participació de les famílies i l’augment de la ràtio de treballadors per persona atesa al 0,39 en desembre de 2023 i al 0,51 a finals de 2029.

Malgrat que s’ha incrementat considerablement els requisits per l’acreditació, aquests encara haurien d’haver estat més exigents. El màxim de 120 places és excessiu per a una atenció centrada en les persones. No s’obligarà a reduir la mida de les macroresidències existents i, en aquest cas, la mida sí que importa. El mínim d’habitacions individuals de l’acord també és insuficient, considerant el dret a la intimitat de tothom. Tampoc s’hauria d’esperar a 2029 a arribar a la mencionada ràtio del 0,51 i, encara menys, posposar tres anys l’erradicació del maltractament que suposa l’ús de les subjeccions com a pràctica habitual.

Aquesta reforma, doncs, per una banda, permetrà millorar la vida dels residents, sempre que es faci complir amb inspeccions reals, però, per l’altra, consolida la gestió majoritària a càrrec d’empreses privades amb ànim de lucre, quan s’hauria d’anar cap a un model basat en petites residències de barri, de titularitat i gestió pública, en les que, per la seva mida, es podria aplicar realment el concepte d’unitats de convivència, sense trencar l’arrelament dels usuaris al seu entorn.

Amb tot, segurament que aquest acord ha estat el millor possible, considerant la insensibilitat de la societat, reflectida en la poca pressió ciutadana en defensa dels drets de la gent gran i en una opinió pública paternalista, que ha oblidat fàcilment la seva responsabilitat col·lectiva davant la mortaldat de més de 30.300 persones durant la pandèmia a les residències, qüestions explicables únicament per la poca valoració social de la vida de la gent gran, causada per l’edatisme.

Compartir l'article

stats