Segons Amnistia Internacional –i tradueixo directament: «més enllà dels 11 països que condemnen la conducta homosexual amb la pena de mort, les persones amb una orientació sexual o identitat de gènere diferent de la considerada ‘normal’ paguen un preu molt alt per ser elles mateixes en massa llocs del planeta. Fins i tot, encara que no manifestin les seves preferències sexuals en públic, la mínima sospita que són diferents els pot costar multes, anys de presó o… la vida.» Esgarrifós. Com és que hi ha tanta obsessió per saber qui són les parelles sexuals dels altres? Un tema tan íntim no mereix ni ser posat a consideració. A consideració de qui? I encara menys jutjar! Si us plau! Som al segle XXI! El 28 de juny es commemora el Dia de l’Orgull Gay. Afortunadament comença a ser una data prou significativa en el calendari perquè ajuntaments de tots colors pengem la bandera irisada al balcó per fer visible una realitat que ens interpel·la a tots. Es fan manifestacions, xerrades, conferències, taules rodones, articles a la premsa i presentacions de llibres per tal d’escampar arreu el missatge que tothom pugui estimar a qui vulgui i com vulgui. I nosaltres, la gent de Junts per la vegueria de la Catalunya Central, vam convidar a Manresa la nostra diputada al Parlament i portaveu de Feminismes i LGTBI, Aurora Madaula. L’Aurora té un discurs sòlid i ben argumentat. En contra de la imatge que se sol tenir dels polítics –que parlem molt per no dir res– l’Aurora va al gra. Li vam fer preguntes i les seves respostes encara suscitaven més preguntes que ens han ajudat a reflexionar. Vam parlar de persones del col·lectiu que, a partir dels 50 anys i després d’una vida plena i lliure, tornen a entrar a l’armari. Com si fer-se gran i ser lesbiana, posem pel cas, fos incompatible. Quantes hores de tristesa i solitud! Perquè les persones LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació: l’homofòbia i l’edatisme. I penso en el líder veïnal Josep Rueda a qui diumenge passat se li va fer un merescudíssim homenatge. Reconèixer públicament la seva homosexualitat en els temps que li van tocar viure és per treure’s el barret. I també penso en la quantitat d’homes i dones que, en saber que el Rueda era gai i que ho havia dit en veu ben alta, van sentir-se, de sobte, encara que fos en la soledat més íntima, acompanyats. Primer els devia fer un salt al cor, però uns segons més tard, amb el batec recuperat, segur que van esbossar un somriure còmplice xiuxiuejant: Gràcies, Rueda! Mil gràcies per obrir camí i convidar-nos a afegir-nos-hi! Perquè no és només un tema que afecti al col·lectiu LGTBI: ens afecta a tots. Perquè viure en un entorn respectuós on tothom pugui viure la sexualitat i les relacions afectives com vulgui és una societat sana, on val la pena viure. I per això avui, tots plegats, cridem ben fort un Bravo! per tots els Ruedas del món. I dempeus, els dediquem un llarg i sonor aplaudiment.
