La lingüista africanista Carme Junyent Figueras va exposar la ponència El futur del català: què hi pot fer la premsa comarcal?, dins la 14a Convenció de la premsa comarcal i local celebrada fa uns dies a Barcelona. Fins ara s’ha negat que la llengua catalana està malament, tot i que no s’arriba a aquesta situació d’un dia per l’altre, sinó que és un procés. Es tracta d’un fenomen global: es calcula que al final del segle XXI poden desaparèixer fins al 95% de les llengües, moltes de les quals ja no s’estan transmeten o només les parlava gent gran afectada per la pandèmia. Cal la solidaritat de tothom, quan el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües, per tant, no ens en sortim. «Els catalans tenim el miracle que el percentatge de persones que s’identifiquen amb el català o que l’usen habitualment sempre és superior al percentatge que el tenim com a llengua inicial». El gran problema de les llengües subordinades arreu del món és la dificultat per guanyar nous parlants. Als catalans no ens passa perquè hi ha gent que sense que sigui la seva primera llengua l’han adoptat. La situació d’ara s’acostuma a explicar per la immigració, que ha agreujat el procés. Les dades demostren que entre el 2003 i el 2013 desapareixen 96.000 parlants de català que el tenen com a llengua inicial. Ara bé, la causa principal venia d’abans.
Experta en l’estudi dels processos sobre com desapareixen les llengües per la substitució lingüística, a la revista d’Igualada va publicar: El català una llengua en perill d’extinció?, on demostra que l’any 1999 era una llengua amenaçada. Les comarques de la costa, excepte el Montsià, estaven per sota del 90% , al Pirineu començava a caure: al Baix Empordà, la Cerdanya, Alt Urgell, Vall d’Aran i Alta Ribagorça també estaven per sota del 90%. Un altre forat era el Segrià. S’intenta exterminar la llengua amb la reducció des de la perifèria i la irradiació des dels centres urbans. Prediu la davallada de la Segarra, el Pla d’Urgell i l’Urgell que encara estaven per sobre del 90%, però l’obertura d’un passadís entre Lleida i Barcelona, comporta una fragmentació del territori que farà més difícil trobar persones que parlin català. Per exemple, a l’àrea de Guissona es veu clarament el nefast efecte lingüístic. El 2008 tenint el català com a llengua d’ús habitual, ja no quedava cap comarca per sobre del 90% i només tres per damunt del 80%: Terra Alta, Ribera d’Ebre i les Garrigues. La darrera enquesta del 2018 no és per comarques sinó d’àmbits territorials, amb titulars triomfants quan els que estan més bé només arriben al 72% i la majoria estan entre el 50 i el 60%. A l’àrea metropolitana 27,5%, a les comarques de Tarragona, 40% i el Penedès, 38,9%. Portem uns quants anys de disminució en termes absoluts i fins ara els polítics ens han negat aquesta realitat. El pitjor és que els parlants no se n’adonen fins que ja no hi ha res a fer. Si les dades diuen que estem baixant, alguna cosa s’haurà de fer, començant per fugir de la globalització i apostar per la diversitat. Conclou de manera rotunda: «No hi ha cap llengua que es mori de mort natural ni per raons lingüístiques, sinó perquè es fa de tot als parlants perquè deixin de parlar-la i sinó se’ls mata i ja està». Però, «ens en sortirem» perquè la societat civil està reaccionant.
