Segons registres ancestrals que portem inserits, un ocell fosc anuncia un mal presagi, és un pèssim auguri. De fet, aquí val per qualsevol bèstia negra. Com un gat d’aquest color estorant els supersticiosos. Temps enrere, la mort d’algú a casa obligava a vestir d’aquest to les dones mostrant el dol durant un any. Algunes viudes el duien la resta de les seves vides. A l’Índia és el contrari, el dolor per una pèrdua és blanc immaculat.
Les pàgines d’aquest diari han publicat la fotografia d’una mena de còrvid (sembla una cornella) com el causant d’un dels múltiples focs forestals que espurnegen pels nostres boscos aquest estiu. L’animal està socarrimat per electrocució. Va provocar les flames als arbres d’una vintena d’hectàrees a Pujalt. Dies enrere, una burilla de cigarret llençada des d’un cotxe seria la raó de la crema d’arbustos a Artés, amenaçant els boscos de la meva infància fins que un duo d’helicòpters el van extingir.
Fa un parell de setmanes el Solsonès va patir multitud de focs quasi simultanis, alguns d’importància. Van forçar al màxim els Bombers, havent-se de multiplicar mentre el gran sinistre d’Artesa de Segre escampava flamarades gegants. Els incendis solsonins es van acabar amb la detenció d’un jove amagat en una caseta a prop de la carretera de Berga. En aquesta acció hi ha la seva culpa. Amagar-se és la forma de reconèixer la seva culpabilitat formal, perquè legal serà una altra qüestió. De fet, es podria tractar d’un noi amb la ment pertorbada necessitat d’ajuda professional.
El 4 de juliol, la mala combustió d’una andròmina agrícola en va generar un altre a Sant Mateu de Bages, per sort menor. Data i lloc coincidien amb el paorós incendi del 1994, el que va cremar milers d’hectàrees per culpa d’uns fils elèctrics en mal estat. Potser com els que van rostir l’ocell. Els fets, provats judicialment quinze anys després, van atorgar unes indemnitzacions multimilionàries als propietaris. En alguns casos cobrats pels vidus o les vídues. Negre sobre negre.
Per origen, els focs forestals els podem dividir en dos grups: els de generació «natural o espontània» (per exemple per un llamp) o els provocats (per exemple per un piròman). Els humans estranyament ens sentim molt més confortats (per indignació) amb els segons. Si hi ha un culpable de la nostra espècie, se li poden aplicar dues condemnes: la social i la judicial. Quedem més pacificats amb un cap de turc sobre el qual descarregar la ira en lloc de mirar cap a déu si cau un llamp incendiari.
Tornant al cas del principi, em pregunto a quin grup pertany. No hi ha dubte que l’autoria és humana i grupal. L’au morta és innocent. La culpa és de qui té instal·lacions als boscos sense protegir i generadores d’una catàstrofe forestal només amb un ocell que s’hi aturi. Fa pocs anys vaig saber que «L’àguila negra», la cançó de la Barbara i de la Maria del Mar, es referia al pare de la primera quan, de jove, volia abusar d’ella. Ni aquesta història se salva del mal averany dels bitxos foscos.
