La policia està al servei dels ciutadans», cantava el Pi de la Serra els anys setanta. I situada en el context de l’època, la frase era un pur sarcasme. Moltes coses han canviat des de llavors i vull creure que ara és realment així, que la policia està al servei de la gent. Amb totes les excepcions que hi pugui haver i amb tots els errors que es puguin cometre. Però, pel que fa a les formes, queda tant per fer que de vegades sembla com si encara no hagués passat la transició. Parlo ara de la Policia Local de Manresa, aquella que els que som del pla antic en seguim dient la Guàrdia Urbana. La mateixa de la qual el seu cap en funcions, en el discurs que els va dirigir en el Dia de la Policia Local, va dir estar-ne tan orgullós. Potser si escoltés la veu del carrer no n’estaria tant, si més no d’uns quants dels que la componen.
La necessitat fa fer moltes coses i a mi, durant els dies que vaig estar fent el trasllat d’un pis, em va obligar a deixar el cotxe on no es podia, tot i que tampoc entorpia el trànsit. Ho vaig pagar amb més d’una multa. Vaig córrer el risc i vaig perdre, res a dir. Les anteriors van ser en absència, però l’última, el dijous dia 30, em va caure quan l’amic que m’ajudava i jo érem a cent metres. De cop es va posar a córrer cap al cotxe de la policia, esgrimint allò típic (i ben cert) «hi hem estat cinc minuts, ja el traiem...». Fracassant en el seu intent, li hauria estat agradable escoltar un «ho sento, la multa ja està posada i no l’hi puc treure, ha d’entendre que aquí no es pot aparcar...». Un «ho sento», ni que sigui de cortesia, sempre rebaixa la tensió sense haver de rebaixar l’autoritat. Ben al contrari, amb un aire de prepotència, el policia li va etzibar: «Vostè té una zona blava a prop i la seva obligació és deixar-lo allà. Si no hi està conforme pot plantejar recurs», i sense mirar-lo a la cara li va allargar la multa amb un posat de fàstic. Era evident que aquell guàrdia, relativament jove, estava sota els efectes d’una embriaguesa d’autoritat, en unes condicions en les quals no s’hauria de poder patrullar. D’una autoritat que li anava molt gran, n’hi sobrava per totes bandes. Després, parlant amb una veïna que té un comerç allà mateix, van sortir exemples d’altres actuacions d’alguns policies locals tallades pel mateix patró. El seu cap, ni que sigui provisional, ho hauria de saber i canviar aquestes actituds. Així, en el pròxim discurs als seus subordinats, tindria més motius que no pas ara per poder dir-los que n’està orgullós.
