Discrepo d’alguna de les ponències exposades en la 4a edició de l’UCE a Manresa, respecte al present i futur de les vegueries o regions. Aquesta figura hauria estat molt encertada en un moment concret, però ha deixat de ser-ho avui dia. Per què? Catalunya és un país petit, molt petit. I les noves comunicacions i tecnologies encara l’han posat més a l’abast, sobretot quan els seus usos es fan de manera diligent i eficient.
Havia estat partidari d’aquest nivell administratiu al principi de la nova etapa democràtica, encetada l’any 1980, amb les primeres eleccions al Parlament. En aquell moment, imaginar un nivell municipal, un regional i un nacional era plausible i desitjable, però quan les coses no es fan quan toquen, deixen de ser útils.
Si en temps de la República es va organitzar Catalunya en 38 comarques (i 9 vegueries), sense temps per posar-les en funcionament, amb la democràcia recuperada, es va decidir copiar el mapa, però afegint-n’hi 3 més (41). Al final, en tenim 42 per la conversió del Moianès en comarca, cosa que tampoc deixa el mapa tancat.
L’organització comarcal no ha resolt cap dels grans reptes de descentralització ni desconcentració perquè van néixer més com a contrapoder del poder municipal, en mans socialistes, que no pas per ànims descentralitzadors. Ara mateix, es veuen les disfuncions d’uns límits comarcals que, amb la conversió dels consells en mancomunitats, funcionarien millor.
Molt més tard, per insistència d’uns quants estudiosos i alguns alcaldes que volien ser capitals d’algun territori més gran que el municipal, es va plantejar la recuperació de les regions o vegueries. Recordo molt bé els debats en el Parlament i, francament, es feien a deshores. Què vull dir? Doncs, que arribaven tard, massa tard. No és igual tractar un tema de descentralització l’any 1985 que el 2010.
Al final, més per cansament que no pas per convenciment, en vam aprovar 7, i, anys més tard, n’hi vam afegir una més. Ja en tenim 8, deixant clar que l’Aran es considera un territori a part, amb les seves pròpies lleis i autonomia. Què en fem? Doncs, poca cosa perquè ningú se les ha cregut mai. Perdó, alguns estudiosos sí, però en l’àmbit politicoadministratiu, no. Van néixer tard i malament. I ho puc dir perquè en els meus llargs anys d’alcalde no la vaig fer servir mai. Per què has d’anar a un lloc intermedi, quan pots solucionar els temes directament a Barcelona?
El problema és que les tenim, ni que siguin de joguina, i, com en tot, les anem justificant amb tràmits i petites coses que no responen a cap sistema organitzatiu modèlic, eficient i diligent. Ens gastem fortunes a duplicar i triplicar gestions i tràmits que posen nerviosos a tothom. I lògicament compliquen el conjunt global del funcionament politicoadministratiu.
Arribats on som, crec indispensable que qui vingui al darrere hauria de ser valent i eficient per substituir l’actual model organitzatiu per un altre en què els consells comarcals passin a ser mancomunitats amb presència de tots els alcaldes i sense les complicacions que suposen els límits comarcals i suprimir les vegueries. Ens estalviaríem diners i simplificaríem estructura.
