Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Sense gos ni ocell

Sense gos ni ocell XAVIER SERRANO

El primer que vaig veure aquell dia va ser la garsa enfilada a l’antena de la casa del xamfrà com una estàtua en un pedestal. Em va recordar el gos petaner acabat de néixer que el meu pare havia trobat abandonat. Va advertir-nos que només estaria a casa uns quants dies perquè la mare no volia cap gos, que embruta i deixa pèl. Però l’endemà al matí, mentre xarrupava una tassa amb cacau a la taula de fòrmica de la cuina, la mare va omplir el biberó vell d’una nina oblidada, va seure en un tamboret sota la finestra de làmines de vidre que s’obrien i es tancaven amb una palanca –gradalux en deia, i sempre es queixava que costaven molt de netejar–, va agafar el cadell que somicava en una capsa de cartró al terra, sota la caldera de la calefacció, se’l va posar a la falda i el va alimentar com si fos una criatura. La meva mare fent de mare. No s’abandona qui t’alimenta, vaig pensar mentre no podia deixar de mirar-la com si fos una obra d’art, una escena que recreava alguna cosa realment transcendent, vital. La claror que il·luminava la finestra, el gosset desvalgut, el seu posat amorós amb un davantal blau, tot això passava al meu davant mentre la galeta Maria, estovada de tant sucar-la, desapareixia per sempre cap al fons de la tassa.

Al cap d’uns quants dies va aparèixer un canari, que no era groc ni cantava, amagat rere una de les torretes del terrat on la mare estenia la roba. L’ocell caigut del cel semblava mig mort i ens el vam quedar. El vam posar dins d’una gàbia d’un altre ocell que havíem tingut feia molt de temps i que havíem guardat per si algun dia feia falta. Hi ha persones a les quals tot ens fa pena. Tenim debilitat per les històries tristes, i les d’aquests dos animals certament ho eren.

Les tardes de juliol com la d’avui, en què el vent remou l’arbre del davant de casa i fa tanta xafogor que prego perquè plogui, em porten records d’estius. Els meus fills no saben que en un futur revisitaran aquests dies llargs que ara són només preludi d’alguna cosa que no saben què passarà i que es diu futur. No cal ser vella per enyorar dies antics. Posar en valor la vida feta passa per tornar-la a mirar des del present. Jo guaito enrere quan no sé on anar. M’ajuda a saber d’on vinc, qui soc. Repasso camins, rajoles i pedres i m’aturo a les cruïlles. Si hi ha cruïlla hi ha possibilitat de tria. I ara, sense gos ni ocell, miro per la finestra envoltada de llibretes escolars que no són meves. Ho faig amb plena consciència que l’únic que vull és seure i mirar. I noto un pessigolleig que s’assembla a la felicitat quan canta l’ocell en una branca i em preparo per a unes noves vacances.

Compartir l'article

stats