Quiosc

Regió7

Joan Barbé

Joan Barbé

Guionista i autor

Els somriures perillosos

Iamb l’estiu arriben els somriures, hauria de ser així. Malgrat els drames als aeroports, les penitències a la carretera i les clatellades a l’hoteleria, ens hem guanyat el dret a passar aquests mesos gaudint d’una petita treva, encara que no ens ho posin fàcil ni per fer-hi conya.

Hem tancat la setmana amb la dimissió de Boris Johnson, el premier d’un país bressol de genis de l’humor com Charles Chaplin, Peter Sellers i els Monty Python. Ho podia haver fet millor amb mestres com aquests, però finalment ha optat per oferir-nos els episodis finals de la seva trajectòria política al més pur estil Benny Hill.

Després hi ha la comicitat institucional espanyola, que podria beure de la genialitat d’escoles com les d’en Gila, l’Eva Hache o els Gomaespuma, i tria els referents més casposos del catàleg: Les potineries judicials, els plans Ayuso, les trames Gürtel, els ERO d’Andalusia o les portes giratòries de l’IBEX, per esmentar alguns exemples de l’ampli repertori que actualment tenim en cartellera, a més de flirtejar amb l’escatologia moral, són exemples de l’humor al més pur estil Chiquito de la Calzada o la mítica parella Esteso-Pajares; encara que aquesta última, a hores d’ara, ja ha estat superada pels monòlegs del nou duet González-Aznar.

Entre els que pleguen fent el ridícul i els que el fan igualment, però sense deixar l’escenari encara que no facin ni punyetera gràcia, podem gaudir d’espectacles amb versions originals més nostrades: L’escola catalana, amb els Jocs d’Hivern, ha entrat al circuit de Festivals Polítics d’Estiu amb nota i segell propi. El país d’en Buenafuente, el Berto Romero i en Jair Domñinguez triomfa amb l’estil Polònia, quin exemple més recent és el cas de la MHP Laura Borràs; aquí s’imposa l’estil coral i no els calen suports externs per fer conya del cansament, el desencant i la frustració; entre l’elenc del mateix espectacle es reparteixen els papers de botiflers i titafredes per anar posant caps sota la guillotina de l’estelada fins a fer-los rodar; un estil amb perilloses dosis d’humor negre que podria acabar esgotant tots els caparrons del mercat independentista, si no fos perquè som els reis de l’escissió interna i, quan això passa, ja se sap, neixen caps a cada instant.

Això com més va pitjor, vist el que hi ha no els estranyi que els propers dies vegem l’oportunista i plurifacètic Mn. Manuel Valls, ara orfe d’escenari, postulant-se com a president del nostre Parlament o nou llogater del 10 de Downing Street. Aprofitin la mirada divertida de les situacions més patètiques per extreure’n un somriure, ja sé que no compensarà la situació angoixant que ens estan muntant de cara al nou curs, però si ells gaudiran d’unes bones vacances sense complexos, nosaltres no ens mereixem menys.

Compartir l'article

stats