Sempre m’ha fascinat la capacitat d’alguns animals per ensumar els desastres naturals. És veritat que no sempre els serveix per esquivar la mort, com hem comprovat en l’esfereïdor incendi de Zamora, però insisteixo: em sorprèn que aquests animals, als quals ens sentim tan superiors, siguin capaços de detectar el perill abans que nosaltres. Potser per això he arribat a la conclusió que els humans, a mesura que complim anys, potser desenvolupem algun d’aquests poders sobrenaturals que atresoren gats, gossos i elefants. Jo almenys fa temps que noto en l’aire vibracions desconegudes. Inexplicables. Tan aviat el personal està angoixat pel maleït virus com es treu la mascareta, i el bitxo es fot un bon tiberi, és clar. Que la llum o els carburants hagin escalat a preus estratosfèrics i que les síndries fingeixin ser un article de luxe no impedeix que aquest estiu gran part del personal es disposi a tirar la casa per la finestra. El que passa és que aquest desenfrenament consumista, comprensible d’alguns, contrasta amb l’emprenyament i la frustració de molts altres que no tenen res per llançar per aquesta finestra, a menys que siguin les seves il·lusions.
Si, a més, donem una ullada al món, apareixen imatges insuportables de negres apallissats a la nostra frontera; sí, negres, cal remarcar-ho perquè potser és el seu color un dels motius perquè els arriïn tan fort. I en vindran més, perquè la guerra que ha lliurat un boig amb somnis imperialistes els dona el cop de gràcia. Però els diners, molts diners, que es podrien fer servir per ajudar-los s’utilitzaran per a una compra massiva d’armes; justificable, sens dubte, perquè el boig en qüestió i alguns que li ballen l’aigua als ulls són molt perillosos. Però grinyola. I el fet que els mateixos que han beneït aquesta escalada es facin fotos en un temple de la cultura com el Museu del Prado no deixa de ser una cruel paradoxa. Resumint: que hi ha alguna cosa rara a l’ambient. M’agradaria poder-ho consultar a algun animal, però no dels de dues potes. No me’n fio.
