Jo, de petit, mirava sempre d’arreglar-ho tot amb 3 en 1. Si amb un raig d’oli la cosa no anava, jo em donava ràpidament per vençut i allò que no anava seguia sense anar. Després vaig agenciar-me un tornavís, una mica de cinta aïllant i unes tisores, i amb aquest kit m’enfrontava a tot. La incorporació de les brides de plàstic per lligar qualsevol cosa desmanegada va fer un pas d’alçada en la meva frustrada carrera de bricoarreglador de projectes. És gairebé un miracle terrenal el que pots resoldre amb les brides, que, a més, són tan fàcils de fer servir que fins i tot n’entenc el mecanisme. Jo, amb les brides, era tot un altre home. Persona volia dir. Sempre en porto al damunt per si de cas, per si hi ha alguna cosa per resoldre. No es pensin, tot i que vaig ampliar la meva maleta d’estris de manetes, el meu compte de resultats ha estat bastant galdós. I em ve al cap aquesta etapa tan frustrada de la meva vida perquè ara, si hi ha una cosa que ho resolt tot, són els fons Next Generation. Van néixer durant la pandèmia, mentre estàvem mig estabornits per la covid que ho va trinxar tot, van començar-nos a parlar que arribaria pasta de no sé on per fer tot el que calgués i que aquesta pasta es diria, es diu, Next Generation. No hi ha projecte ara mateix ni gran ni petit que no estigui vinculat als fons Next Generation. Serveixen per a tot, per redreçar un país que està potes enlaire o per donar una alegria a un autònom que no sap com arribarà a final d’any. És brutal, el món és ple ara mateix d’anuncis de coses que es fan amb els fons Next Generation. No ets res si en el teu discurs no ets una mica inclusiu –aquest és un altre tema– i no dius d’alguna manera o altra que allò que fas ho fas gràcies a aquests fons. Tot s’ha inundat de fons Next Generation i, és clar, els grossos i grassos, els que més. Les principals empreses i corporacions, seguit dels governs, tots corren i fan colzes per captar i remenar com més fons Next Generation millor. Sembla un sense viure. A mi, la impressió que em fa tot això és que dels fons aquests Next Generation ens en parlen perquè en sentim l’olor, la flaire, els notem a prop sense veure’ls de veritat mentre els que en saben ja els tenen al sac. Qui els dona? A qui els donen? Com es reparteixen si no és a corredisses i aquí te’ls prenc i aquí t’agafo? Ens en recordem, de quan vivíem sense Fons Next Generation? Noooo! No hi havia vida abans d’aquest invent. A casa nostra, és clar, els té, diuen, el Govern espanyol, i ens en dona si fem bondat, tot i que encara que en fem, no és clar que ens en doni. És com un benvingut mister Marshal postpandèmia i tan bèstia com líquid i llançat des del paracaigudes d’Europa. A l’època entre pandèmies i guerres del segle que som, els llibres recordaran que els Next Generation era l’única cosa que feia trempar tothom i que si no hi accedies és que no eres ningú. Milionades de Next Generation envolten les nostres vides i, ara que me n’adono, és d’aquelles coses que tant que en sento parlar i tan poc que en toco ni cap ni un. Ni cinc, no els he vist ni a passar. Això sí, potser d’aquí a unes setmanes m’obligaran a posar al final de cada article: Article escrit gràcies als fons Next Generation. Faci bondat, senyor Garcia. Si ho veieu posat… és que he sucat. No pateixin, ja els explicaré com.
