Dissabte passat la sempre entretinguda secció «Fa 25 anys Regió7 publicava...» ens duia el següent titular del 1997: «Neixen la ràdio i la TV digital terrestre», amb aquest subtítol: «Presenten un nou sistema de comunicació que estarà implantat a Catalunya el 2000». El pronòstic va ser cert per a la tele, tot i que amb retard: la TDT va començar la prova pilot l’any 2004. Però la ràdio digital terrestre, o DAB (Digital Audio Broadcasting), no s’ha arribat a posar en marxa encara que els receptors moderns tinguin pantalletes amb xifres. I això que oferia un munt d’avantatges respecte a la popular FM, entre elles la qualitat del so i el fet que en l’espai radioelèctric hi cabien moltíssimes més emissores. Tothom que havia volgut crear una cadena i no havia aconseguit les llicències tindria una nova oportunitat. Però el projecte no va anar més enllà dels despatxos. Malgrat les meravelles anunciades, també presentava un munt de problemes, des de la feble penetració a través de les parets de les cases, fins el cost dels receptors i la dificultat de convèncer a tothom que se’ls canviés. Tanmateix, la revolució digital ha transformat la forma de consumir el mitjà radiofònic, però ho ha fet a través de la generalització d’internet, amb les apps de les emissores preferides que instal·lem al mòbil, amb les webs que permeten escoltar els programes a l’hora que ens interessa i no quan els emeten, i amb l’invent del podcast, els arxius de so pensats expressament per ser consumits sota demanda. Aquesta ha estat la digitalització de la ràdio, i no la que preveien els administradors del sistema radioelèctric. D’aquesta petita història se’n pot extreure una conclusió força generalitzable: el fet que aparegui una tecnologia nova i trencadora, d’una gran eficàcia, eficiència i economia, no garanteix la seva implantació. Pot ser que s’hagi fet vella abans d’estrenar-se. Pensem-hi cada vegada que llegim titulars sobre les meravelles que ens esperen si sobrevivim a la patacada que diuen que s’apropa.
