Learnability, una paraula anglesa molt lletja per explicar un tema molt interessant. En català segurament es podria dir «aprendibilitat», i és el terme que utilitzem per referir-nos a la capacitat (i gust) que tenim les persones per aprendre coses noves. De fet, és una competència que està tan en alça, que no només s’ha començat a estudiar amb molt de deteniment, sinó que comencen a circular escales i tests que mesuren justament la competència per aprendre que tenim les persones.
A ningú se li escaparà que, en els temps que vivim d’incertesa, impredictibilitat i canvi constant, disposar d’una capacitat robusta per deixar de fer les coses com sempre les hem fet perquè som capaços d’aprendre a fer-les diferents (se suposa que millor), és una competència essencial.
De fet, ja hem superat l’era en què se’ns podia contractar pel que sabíem. Abans els sabers tenien un cicle d’amortització molt llarg, però avui el que sabem pot quedar obsolet en uns pocs anys. Avui, contractar algú per allò que sap pot portar a un fracàs estrepitós si no ens assegurem que la persona també és capaç d’abandonar paradigmes i sabers antics per abraçar nous plantejaments. Entre una persona que sap molt, però que és rígida i té por a plantejaments i escenaris nous, i una persona que no sap tant, però que està oberta a explorar i indagar per diferents camins, no tinc dubte de la que vull al meu costat. Per tant, «l’aprendibilitat» és avui dia tan important per a l’empresa, com per a l’èxit personal i les oportunitats de desenvolupament que se’ns puguin plantejar.
I anant una mica més enllà, encara podria matisar que hi ha una competència mare, encara més essencial, que és la d’aprendre a aprendre. Perquè tampoc avui aprenem com ho havíem fet, i perquè tant el ritme com les oportunitats que ofereix el món exigeixen que també haguem d’aplicar noves estratègies (i tàctiques) aquí. Més enllà de la formació, que pot ser més o menys formal, trobaríem la capacitat per incorporar sabers a partir de la lectura, l’observació dels altres (prestant atenció en allò que fan bé, els que ens sembla que fan bé les coses), de l’assaig-error, i un llarg etcètera. Perquè aprendre, vulguem o no, ho fem cada dia de forma més o menys conscient. La clau està en posar-hi focus i objectius. Quan parem atenció i ens marquem clarament les fites en els aspectes que volem millorar, la nostra capacitat per aprofitar la quotidianitat com a principal via d’aprenentatge augmenta exponencialment.
La manera com les persones aprenem pot ser molt diversa, i el que és realment essencial és l’actitud amb la qual fem les coses; en la incorporació del gust per a l’aprenentatge en tot allò que fem.
Si mai trobeu una persona que sap moltes coses «inconnexes» o de camps de coneixements molt diversificats, o, fins i tot, «inútils», pareu-hi màxima atenció. Teniu al davant l’homo discit, una espècia evolucionada de l’homo sapiens.
Nota final: no en feu divulgació seriosa de l’homo discit, que m’ho acabo d’inventar combinant els termes llatins «home que aprèn». I segur que ho he fet malament. Sort que algú em corregirà, i en podré aprendre ;)
