La matança a la tanca de Melilla demostra que no tothom és igual, ja que mentre acollim solidàriament els refugiats ucraïnesos, rebutgem els immigrants subsaharians.
L’acollida d’immigrants i de refugiats, ens mostra que la solidaritat dels cristians (i també dels no cristians), fa molt més que la indecència d’alguns governs.
Un d’aquests moviments de solidaritat va tenir lloc a principis dels anys vuitanta, amb els refugiats guatemalencs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tot fugint de la guerra: «Germans, estem cansats, us demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país».
Els cristians mexicans de la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren així: «Germans: coneixem els sofriments del vostre país i sabem fins a quin punt n’heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de cafè per oferir, estareu aquí a casa vostra. No tingueu por». Aquells refugiats s’hi van quedar en aquella zona deu anys i altres comunitats indígenes també van acollir, com a germans, els refugiats que travessaven la frontera.
Com ha dit el papa, els cristians no podem caure en la «globalització de la indiferència», sinó que hem de saber compartir el dolor de la gent més vulnerable, dels exclosos, de tots els qui sofreixen. Per això el papa Francesc ha urgit els governs europeus a «fer autocrítica», perquè «si Europa no és capaç d’ajudar econòmicament els països d’on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest desafiament».
En aquest èxode dels immigrants subsaharians, cal que Europa aprengui dels cristians de Chiapas, que van reconèixer que els refugiats guatemalencs eren «carn de la nostra carn, sang de la nostra sang». I és que els qui menys tenen, generalment, són els qui més saben compartir. Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques, si hi ha pobresa en el cor.
I mentrestant, el clam dels refugiats recaurà sobre els governs aburgesats, envoltats de confort i indiferents al sofriment dels desvalguts. I encara que els governs es tapin les oïdes, hauran d’escoltar la veu de Déu que els dirà: «On és el teu germà?» (Gn 4:9). I també: «Era foraster i no em vau acollir» (Mt 25:43). Per això el papa ens demana «acollir, protegir, promoure i integrar» els refugiats.
En el cor de la vella Europa, en l’actitud indecent dels governs d’Espanya i del Marroc, haurien de ressonar les paraules que el papa adreçà a Donald Trump: «Els murs no es troben a l’Evangeli» i per això els qui construeixen murs en compte de ponts, «no són cristians».
La matança dels subsaharians a Melilla, revela la hipocresia dels qui tenen les mans tacades de sang, com ha dit el bisbe Santiago Agrelo. Per això hem de afavorir la solidaritat, que fa possible un món més humà. Com fa quaranta anys amb els cristians de Chiapas.
