El geòleg Josep M. Mata Perelló Ivan de la Fuente, segons la seva partida de naixement, entén que els coneixements no són exclusius de l’elit dels universitaris sinó que s’han de traspassar al poble, per això aprofita qualsevol excusa, com un viatge a Occitània amb els AARB, del que n’és un dels fundadors, per explicar la geologia de la zona. Afirma que el Pirineu (no els Pirineus) és una serralada única, malgrat que s’estudiés malament en l’anterior Batxillerat. És una serralada que es forma quan xoca la placa europea amb la ibèrica (que és un tros de la placa africana). Així, quan els francesos diuen que Àfrica comença als Pirineus tenen raó, perquè la placa ibèrica (no espanyola) és un tros de l’africana que es va separar fa uns 500 milions d’anys, «així que pel seu compte es va autodeterminar», tot tirant cap el nord fins xocar amb la que baixava que era l’europea, més potent que la ibèrica, que s’ha de col·locar a sota. Així, és veritat que la bota francesa xafa la ibèrica. Són molts els llocs on es pot veure que la placa ibèrica es cola per sota de l’europea, per exemple en tres del País Basc: Nafarroa i a d’altres dos llocs d’Euskadi. Ara, el Pirineu no és el tros que separa des de Catalunya a Euskadi, sinó que va del Cap de Creus fins a Covadonga, de manera que l’antiga serralada cantàbrica ara també s’ha de considerar part del Pirineu que és converteix en la gran serralada del nord de la Península ibèrica, arriba fins els Pics d’Europa i entra cap Astúries, on s’ajunta al voltant d’Oviedo, amb les serralades ibèriques. Però, en els llibres de Batxillerat encara no se’n parla.
Hi ha gent de Barcelona que sovint pregunten si Manresa i Berga són Pirineu. Malgrat que sembli que no, resulta que sí. Al Bages, hi ha dues falles importants que són la del Mig Món a Súria i la del Guix a Sallent, de caràcter pirinenc, així com també Cardona, que estan tombades cap a Manresa, el que demostra que la força que ve d’Europa és més forta. El que hi ha sota d’aquestes tres poblacions ja són el Pirineu. Arriba fins a les illes Medes i una mica més avall, a Pals, concretament a l’illa Roja, on hi ha el límit del Pirineu. En aquesta platja nudista, Mata i els seus companys «fem recorreguts geològics i a l’estiu demanem a tothom que no tiri fotos del paisatge nudista, perquè mentre nosaltres anem equipats amb martells i botes, ens movem pel mig dels que es banyen». Hi ha una gran unitat geològica que va des de Pals fins a Castelló. Al sud del Pirineu hi ha la depressió geològica de l’Ebre. El Garona neix al Pirineu i va de sud a nord fins que arriba a Tolosa. S’hi estableix una població per aprofitar les aigües dels rius., mentre el Roine va cap el Mediterrani, el Garona en sentit contrari. Es forma una simetria asimètrica, ja que la banda que fa la força és més asimètrica que l’altra: el Pirineu del nostre costat és més ample. Entremig hi ha unes serres que els geògrafs coneixen com a Prepirineu, però pels geòlegs ja són Pirineu. L’anomenat canvi climàtic no és res més que accelerar el canvi geològic per l’acció dels humans: podem fer que vagi més a poc a poc, si som més pulcres i nets amb el medi ambient. L’ésser humà és qui ha matat més animals i destrossat més plantes.
