Quiosc

Regió7

Joan Rossinyol

VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT

Joan Rossinyol

Mestre i filòleg

De l’abatiment a l’eufòria

Escric aquestes ratlles encara sota els efectes de la impressió que m’ha causat, des del punt de vista lingüístic, aquesta mena d’«OT» nostrat anomenat «Eufòria» que ha emès, en els últims mesos, Televisió de Catalunya. Conec des de dins aquest mitjà de comunicació, el més potent del país, perquè hi vaig treballar com a lingüista als Serveis Informatius des del febrer del 2007 fins al febrer del 2016, exactament nou anys. Una trajectòria molt intensa, però que no va ser més llarga perquè, malauradament, un ictus em va deixar en situació d’incapacitat per continuar fent la meva feina. Però el que, gràcies a Déu, no em va poder esborrar aquell episodi és la capacitat de discernir entre el que és un bon model de català i el que ja no ho és tant, ni tampoc la meva preocupació per la salut i el futur de l’idioma, que no ve pas d’ara, sinó de fa molts anys, com saben prou bé els que em coneixen.

I en aquest aspecte he de dir, tornant a «Eufòria», que la impressió de què parlava al principi ha estat agredolça. D’entrada, dol que el programa que té enganxats la quitxalla i el jovent del país hagi contribuït a difondre per antena, sense cap paracaigudes, aquest concentrat d’interferència morfosintàctica, fonètica i lèxica que alguns anomenen catanyol i que solen parlar la canalla i els adolescents (i també, per imitació, algun ganàpia que ja cria esperons) d’una bona part del nostre territori. Bé és cert que un programa d’aquest tipus no deixa de ser el reflex del que és el país –també lingüísticament–, i, per tant, el que hi vam sentir, per desgràcia, no era més que una mostra del que sovint sentim pels nostres carrers. Però també és cert que els nostres mitjans tenen la funció de potenciar i difondre un model de llengua que redreci l’estat de desorientació actual, que no fa altra cosa que anunciar-nos que al català li falta poc temps per cantar-li les absoltes. I, en aquest sentit, sí que hi va haver, tornant a la impressió que deia al principi, un contrapunt dolç que va compensar tanta agror. I va ser, justament, la merescuda guanyadora del concurs, la vallenca Mariona, que, a TV3, fos cantant o enraonant, ens va regalar un català diàfan, natural, sense adulterar, el que hauríem d’aspirar a parlar tots, especialment la jovenalla amb formació.

Si els catalans estiguéssim conscienciats de debò sobre les greus conseqüències que té mirar cap a una altra banda quan no es respecta la llengua, hauríem fet mans i mànigues per impedir l’estat de deteriorament a què ha arribat avui dia. I ho hauríem fet incorporant i reivindicant l’idioma que vam rebre de les generacions que ens han precedit, sentint-nos-en orgullosos. Tal com ho fan els parlants de totes les llengües de cultura, que sovint titllem injustament de xovinistes. Tal com ho fa, precisament, la Mariona. Posem-nos-hi. Encara hi som a temps!

Compartir l'article

stats