Som l’estiu de l’any 2030. Fa vuit anys que vaig marxar de Manresa i només arribar l’he trobat gratament transformada. He vingut en tren fins a l’estació del Congost, on els Ferrocarrils de la Generalitat operen també les línies comarcals del Cardener i del Llobregat. El bus elèctric, ple de gent de tota mena i ben sincronitzat, m’ha dut a través del nou pont que enllaça amb l’antiga carretera de Cardona-Vic a través d’un bulevard urbà, arbrat, amb espais d’esbarjo i molt concorregut per vianants, pràcticament sense cotxes. Bocabadat, he seguit fins a la plaça Prat de la Riba. Ara és l’altre nus inter-modal on es pot enllaçar amb els trens i busos cap al nord de la comarca amb un aparcament de cotxes privats gratuït per als passatgers que vénen de llocs petits sense transport públic. De fet, aquests conductors tenen el combustible subvencionat perquè està racionat i assignat a serveis essencials, tractors agrícoles i maquinària especialitzada. Una situació, que ja es veia a venir des d’abans de la guerra d’Ucraïna. Llavors, va ser quan va començar la gran crisi que no només va afectar el transport no electrificat sinó també a les grans empreses altament consumidores de combustibles fòssils començant per la mateixa Alemanya.
Un empleat de l’estació m’ha explicat que el 2023 es va abandonar, amb l’empenta d’un recurs judicial, el projecte de soterrament de l’estació de Manresa Baixador i que es va optar per fer el que deia el POUM, moure les dues estacions de FGC i situar la de Manresa Alta a la Plaça Prat de la Riba, que és on també hi paren els busos que tenen millor accessibilitat que a l’antic emplaçament amagat.
De fet, pel que m’han dit, sembla que va costar, però, finalment, el Govern català, en comptes de facilitar la implantació de grans «factories d’energia renovable» es va dedicar a promoure el transport públic electrificat i ferroviari, també el de mercaderies, perquè els automòbils elèctrics eren massa cars i consumien uns materials que són molt escassos i estan controlats pels nous grans blocs de poder a Nord-amèrica i Rússia-Xina.
Frisso per veure l’horta del regadiu que diuen que està espectacular, model de regadiu d’una ciutat mitjana per a tot el país. Ha calgut modificar la dieta i menjar només carn de ramaderia extensiva, que pastura molt pel sotabosc i modera el risc dels grans incendis forestals. Malauradament, tots aquests canvis no han arribat a temps d’aturar l’escalfament global que ara ens castiga molt sovint amb calorades, sequeres, temporals i focs. Però sembla que, a base de garrotades, com la gran davallada del turisme de costa, estem aprenent la lliçó i posant la cura i la vida de les persones al centre de la política, ara molt més dignificada amb una vida social solidària i molt més implicada, un cop l’empenta social va transformar també la «participació de cartró pedra» que s’havia instal·lat en els governs.
En fi, no ho hauria dit mai, però Sant Ignasi, cinc-cents anys després va ajudar a donar un nou tomb a la ciutat.
