Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Ballar amb la vellesa

Ballar amb la vellesa Xavier Serrano

Aquestes vacances ens hauríem de fer el favor d’estar bé. I hauríem de prendre aquest ferm compromís per pur egoisme, perquè ens mereixem viure i sobreviure a totes les crisis que se succeeixen i se superposen i ens passen per sobre com una onada gegant, i ens remouen i ens empenyen sense tenir en compte somnis ni voluntats. La sacsejada ha estat i és enorme. En plena pandèmia, quan el temps es va aturar i ens vam tancar a casa, se sentien cantar els ocells a les ciutats. I vam imaginar-nos que sortiríem del pou millorats, que una experiència d’aquesta magnitud era impossible que no capgirés la nostra manera de fer (i desfer). Confiàvem que alentíriem l’existència, que posaríem la vida al centre, que estaríem més amb els altres perquè era els altres el que més trobàvem a faltar. Com diu Antoni Bassas, un dels dotze periodistes que han escrit Covid-19. Cròniques d’una pandèmia, no ens n’hem sortit ni millor ni pitjor, ens n’hem sortit com som.

La manresana Carme Carrió ha presentat aquesta setmana el llibre La vellesa. Realitat mantinguda, actiu emergent (Llibres Parcir), que ha escrit justament arran de veure com la pandèmia s’acarnissava amb la nostra gent gran. El llibre afronta un debat urgent i que tothom defuig, que és la discriminació que pateixen les persones d’edat avançada, l’estereotip negatiu que té fer anys, el fet que a partir de certa edat et tornes una nosa, invisible i transparent, perquè per a la societat has passat de ser productiu a inútil. L’autora, aprofitant el seu bagatge com a docent a l’Aula del Coneixement del barri de les Escodines i a la Universitat de la Gent Gran de la UPC de Terrassa, recull el resultat d’investigacions d’arreu sobre l’envelliment i fa una proposta per trencar aquest estigma. Reivindica que envellir no és sinònim de malaltia, que mentre hi ha projectes i xarxa social, hi ha vida. Que cal preparar-se i tenir cura del cos i la ment per afrontar aquesta etapa vital com qualsevol altra, que el problema no és l’edat sinó les circumstàncies, que es pot ser gran, però no vell, i que la clau és l’actitud. El llibre inclou testimonis d’alumnes seves, com el de la Maria Antònia, de 91 anys, que cada matí s’aixeca i se sent satisfeta de ser un dia més en aquest món.

Potser aquest estiu no serà com ens pensàvem, però és el nostre estiu, tant hi fa que tinguem vuitanta anys o vint-i-quatre. Sempre passen coses extraordinàries i només les veiem si mirem enllà. Com la lluna plena d’aquests dies o la primera fotografia del punt més allunyat de l’univers que s’ha obtingut mai. La (bona) vida l’hem de lluitar fins a l’últim ball.

Compartir l'article

stats