Davant de l’allau de notícies que ens arriben d’arreu del món, plenes de conflictivitat, la veritat és que no sé pas, en l’àmbit personal, com hem d’actuar. Però alhora m’emprenya enormement que se centrifugui cap a tothom, de manera genèrica, la responsabilitat de les coses que no funcionen i que, doncs, s’han de reconduir. Com si es tractés d’una plaga bíblica o càstig diví, ara tots ens hem de flagel·lar pel canvi climàtic, la sequera, les guerres, el cost de l’energia... No fotem! Els ciutadans i les petites i mitjanes empreses prou fem en sobreviure i tenir il·lusió per bastir el nostre futur. Hom diu que cal ser emprenedor, innovador i actiu, i després clatellada ja sigui mitjançant pujades de preus (inflació), impostos i dificultats administratives per desenvolupar qualsevol projecte. Hi ha qui fa trampa, perquè els grans oligopolis, dirigits per oligarques a l’ombra, decideixen quan han de muntar un sarau bèl·lic per justificar despeses de defensa –quan són realment d’atac–, especular i augmentar el cost dels productes bàsics, etc. Al davant dels governs hi col·loquen uns masovers que els fan la feina i encara tots contents perquè, suposadament, vetllen per tots nosaltres. I entremig unes capes de la població parasitàries que veuen amb mals ulls els emprenedors i només demanen i demanen més recursos públics i que són, curiosament, receloses dels moviments migratoris perquè els lleven part del pastís. Solidaritat de paraula i prou!
En un món econòmic global o, millor dit, obert –que el trobo bé si no implica el desmantellament de la producció local– no té cap sentit una política de blocs impermeables i enfrontats, tal com ens hi trobem abocats a causa d’una geoestratègia estatal decidida per unes minories que controlen els estats que són ara mateix unes estructures cares i mal gestionades captives del gran capital.
Per tot plegat, doncs, estem passant d’un estat del benestar, on la salut i un confort bàsics semblaven garantits, a un de malestar. Mai a la història de la humanitat els avenços tècnics i científics havien estat tan elevats, fruit –no ho oblidéssim pas– del liberalisme que fomenta la inversió i la creativitat per guanyar-ne un benefici legítim. Però ara hi ha algú que diu que ja n’hi ha prou i que cal recular, ves a saber per què. Òbviament, cal replantejar les coses i admetre que el planeta Terra es troba estressat per un ús excessiu, inadequat i mal planificat dels seus recursos. Això no obstant, dirigir tot l’esforç cap als sectors socials més castigats (la majoria) no és correcte. I menys sense un debat ampli i transversal previ i un canvi progressiu del model socioeconòmic i polític que minimitzi la pobresa arreu del món.
Sé perfectament que l’espècie humana és complexa, si bé tampoc tan allunyada dels estàndards biològics del món animal. Precisament l’investigador Salvador Macip ens ho recorda al seu llibre Què ens fa humans? Notes per a un biohumanisme racionalista (ed. Arcàdia): «L’estructura de les societats humanes és fruit d’un substrat biològic i d’una revolució propiciada per la intel·ligència. Això ens ha permès crear conceptes únics, com les divinitats, que ens han ajudat al progrés personal i social. Continuem mantenint característiques negatives que compartim amb altres espècies, com la tendència a la violència i el totalitarisme, que hem anat matisant amb el temps.»
Sort n’hi ha, tanmateix, que la cultura ens permet reflexionar i mantenir uns oasis de gaudi personals!
