Quiosc

Regió7

Xavier Gual

PEDRA SECA

Xavier Gual

Empresari

La verdor contra la calor

Montepio, la històrica entitat dedicada a la mobilitat, va organitzar una xerrada a Berga amb el periodista Isaac Vilalta. Entre crònica i crònica sobre el Tour de França a Catalunya Ràdio ens presentava una proposta (innovadora per aquí) anomenada «Pinta’m la cara». El cronista esportiu no vol deixar ningú com un sioux de la pradera, només pretén convèncer-nos a tots de la urgència a pacificar el trànsit de vehicles. Començant pels carrers on hi ha escoles. No és el debat entre cotxes o vianants, quasi només ideològic, sinó transformar la forma de moure’ns.

A partir d’experiències a llocs sempre per davant nostre (i amb terreny pla, tot s’ha de dir), ens proposa pintar les calçades amb formes geomètriques acolorides, divertides, reproduint taulers d’escacs o jocs infantils. Demostrat està que aquestes simples i barates accions redueixen sistemàticament la velocitat dels vehicles en circulació. A partir d’aquí, tot un món. Es generen expedicions «bicibus» de professors recollint alumnes amb bicicleta quasi casa per casa. Els cotxes van minvant i una nova societat va naixent. Ens avancen països com Bèlgica però a Prats de Lluçanès també s’hi han posat.

L’entorn més proper l’hem de transformar. La majoria majoritària vivim en carrers o places seques, àrides i cimentades, on els cotxes són els monarques, siguin els estacionats o en moviment. La combinació d’aquests automòbils amb les bicis o els patinets elèctrics i els humans a peu és una assignatura pendent. Per dir-hi alguna cosa més de les obvietats en què quasi tots estaríem d’acord i pocs voldrien discutir per interessos espuris, l’informe de Vilalta ha començat a qüestionar a tothom que l’escolta. Proposa convertir les vies urbanes en llocs farcits de flors, arbres i zones enjardinades. Mostra fotos de carrers ideals on tots voldríem viure-hi. Tenim al davant dos obstacles enormes. La decisió dels polítics que comanden per afrontar aquesta revolució, de cap manera cara, i el manteniment efectiu al llarg del temps.

Cada dia menys, però hi ha places dissenyades amb aquest concepte de verds. Duren dies. Comencen els gamberros i ho mata tot l’absència d’un jardiner amb una mànega un parell de cops per setmana. A vegades hi instal·len aspersors que s’espatllen al primer mes i ningú repara. Als carrers amb arbres i llambordes la temperatura és entre quinze i vint graus menys respecte d’un d’asfalt i sorrals. No hi ha comparació.

Aquest diari ha analitzat recentment l’estat dels parcs manresans per concloure que també en aquest tema sembla l’ocre Marràqueix. Una vegada més serveix el joc de paraules entre dos nomenclàtors similars. Més a munt, a Montclar, uns dels pobles més bonics que conec, la Diputació vol portar-hi verdor amb subvencions. En té als voltants però en manca a la plaça i als carrers que hi menen. Els hi arribaran carretades de plantes i plançons, però si ningú pensa a regar-ho de tant en tant, els grocs i les pedres de bancs escalfades seguiran sent la benvinguda.

Compartir l'article

stats