El degoteig diari de gravacions que demostren la connivència de mitjans i periodistes concrets amb els patriòtics escarabats merdissers que femegen a les clavegueres de l’Estat no sembla incomodar jutges, ni fiscals, ni governants, encara que quedi demostrat que fa anys que col·laboren a construir proves falses amb l’objectiu d’acabar amb la reputació de líders polítics. Tampoc sembla afectar les empreses periodístiques, que veuen com s’ensorra la poca o molta credibilitat que havia acumulat el sector en anys de recuperació de la democràcia. Contràriament, la submissió actual de molts mitjans (públics i privats) als interessos del Règim del 78 deixa al descobert el trist moment que travessa la comunicació a casa nostra. El tractament informatiu que es fa dels missatges electorals cada vegada que hi ha convocatòria a qualsevol autonomia evidencia que la degradació de la qualitat informativa va paral·lela a la pèrdua de credibilitat dels mitjans i de la professió. I no s’albiren propòsits d’esmena, ni d’exigència de rectificació per part de la població receptora. Amb la qual cosa, si hi afegim el fenomen de les xarxes socials utilitzades per a la propagació de notícies falses, mal intencionades, incitadores del negacionisme al servei de populismes extrems, veurem que lluny estem de comptar amb uns mitjans de comunicació «lliures i responsables en el marc d’una societat plural i democràtica», que fixa com a objectiu el Codi Deontològic de la professió. La precarietat laboral, l’atemoriment, la persecució del periodisme honest són proves de l’interès institucional a dominar el poder de la informació. Perquè el que l’importa és controlar els tempos informatius per construir una realitat paral·lela, favorable als interessos del poder econòmic, que és qui dirigeix les línies polítiques socials, culturals, etc. Al Poder no li interessa la veritat si no l’afavoreix. Al periodisme només li queda l’opció de la informació veraç per combatre la desinformació interessada, però sembla estar mandrós. El darrer exemple, dijous passat: el ministre Iceta diu que la presidenta del Parlament s’ha d’apartar del càrrec per respecte a la institució, abans que els jutges dictaminin si és culpable o no dels delictes que l’imputen, però tot seguit justifica que l’alcaldessa de l’Hospitalet, presidenta de la Diputació i vicepresidenta del PSC, hagi resistit la pressió mediàtica i partidista per les acusacions de desviament de subvencions, prevaricació o malversació, «perquè calia respectar-li la presumpció d’innocència». La periodista perd pistonada i no ho aprofita per remarcar la contradicció del que entén el ministre per «presumpció d’innocència». Algun dia farà autocrítica, la professió?
