El diccionari de l’enèsima crisi que ens assalta inclou conceptes molt gastats: malaltia, pandèmia, polarització, desigualtat, pobresa, inflació, corrupció, pessimisme, emprenyament... Però crec que se n’emporta la palma la por. I no n’hi ha per a menys. Encara més, si coneixes algú que diu que no té mai por, és que tampoc s’ha arriscat mai a res... O directament és idiota. De fet, aquell aforisme segons el qual «la por es té, però la covardia es tria» crec que conserva tota la seva vigència. Perquè l’homínid més antic d’Europa, les restes del qual s’acaben de trobar a Atapuerca –on, si no?–, probablement es veuria assaltat pels temors més bàsics: que algun rival li clavés una estacada al cap, que se l’endrapés un dents de sabre o que ell mateix no trobés aliments per subsistir. Però un milió d’anys després, els factors que ens poden espantar són tants i tan variats –alguns de tangibles, d’altres d’induïts– que necessitem un vademècum. Afortunadament, Bernat Castany, professor de Literatura de la Universitat de Barcelona, ha escrit Una filosofía del miedo, que aporta pistes per no perdre’s en l’embolic d’amenaces que ens poden angoixar: des de la guerra fins a la precarietat.
El llibre denuncia l’ús polític de fracassos i frustracions per escampar aquesta por que després es converteix en odi i proposa una vacuna infal·lible, que és la justícia social. Com que, a més, la por també és una manera de conèixer les persones que ens envolten, Castany la il·lustra amb la faula de l’os que ataca dos amics. L’un puja a l’arbre però no ajuda l’altre, que no té més remei que fer-se el mort, així que l’os es limita a ensumar-lo i se’n va sense tocar-li ni un pèl. L’enfilador d’arbres creu que la fera li ha dit alguna cosa a l’orella i, quan l’hi pregunta, l’amic li respon: «L’os m’ha aconsellat que no viatgi amb persones que abandonen els seus amics al primer perill que es presenta». Potser l’os havia llegit Max Aub, que va dir que «el contrari de la por no és el coratge, sinó la solidaritat».
