Quiosc

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

Europa i el racisme

La setmana passada el company Ricard Sánchez afirmava aquí mateix que la UE és racista. Estant d’acord amb el sentit general de l’escrit, voldria introduir algunes consideracions.

La primera és que, efectivament, segles d’imperialisme, eurocentrisme i exaltació de la blanquitud han creat un pòsit de racisme estructural a Europa i a cada un dels països que la componen (la societat catalana és racista, sí) que s’expressa de moltes i diverses formes en la nostra vida quotidiana, des de l’elecció de l’escola dels nostres fills i filles, fins a la categoria que atorguem a cada barri, passant per la composició dels nostres cercles socials i d’amistat. Però el racisme no ens ha arribat d’Europa, senzillament perquè nosaltres som Europa, amb allò bo (a reforçar) i allò dolent (a corregir).

Més enllà, però, d’aquest racisme ambiental, que cal combatre sense treva (i sovint contra nosaltres mateixos), hi ha el racisme institucional, el que emana de lleis i decisions polítiques. Aquí també la UE, amb la seva política de dret d’admissió reservat, hi té una greu i evident responsabilitat.

Sovint, però, oblidem que en gestió fronterera, en tracte a les persones migrants i en compliment o no dels tractats internacionals sobre refugi i asil, els estats en són els responsables darrers i que les seves actituds i decisions gairebé sempre superen per la dreta a les de la Comissió Europea. Com l’any 2015, quan gairebé tots els estats de la UE van incomplir el compromís d’acollir un nombre molt raonable de persones refugiades de la terrible guerra de Síria. De fet, cap directiva ni decisió de la UE impediria al Regne d’Espanya o a qualsevol altre estat membre obrir les oficines consulars a qui fuig de països amb guerra (el Sudan del sud, per exemple) i acceptar sol·licituds d’asil a partir dels criteris estipulats per Nacions Unides. Dit d’una altra manera, l’Europa fortalesa no és tan un invent de Brussel·les sinó una construcció dels estats membres empesos per les respectives opinions públiques.

I no obstant, si no volem un món cada cop més jerarquitzat, desigual i inestable, caldrà tendir a permetre que allò que fan les mercaderies i els diners –moure’s pel món- ho puguin fer també tots els éssers humans. Des d’un realitat consolidada d’estats i fronteres, aquest és un canvi de paradigma que certament no es produirà d’un dia per l’altre sinó pas a pas i a partir de negociacions i acords internacionals.

En aquest sentit, només la UE -i no cada un dels estats pel seu compte- té la força i la capacitat (faltaria la voluntat política) per fer asseure els països i àrees del món que atreuen més migracions i pactar aixecaments progressius i coordinats de les restriccions frontereres, començant evidentment per les persones que fugen de guerres, dictadures i desastres diversos. O comencem a pensar els problemes del món (que són els nostres) a escala macro i amb eines també macro o no ens en sortirem, ni el món ni nosaltres.

Compartir l'article

stats