Que els boscos cremin no és nou. La novetat és que seríem capaços d’evitar-ho i l’escàndol és que no ho fem. L’antiguitat dels incendis forestals la trobem en testimonis com els grecs clàssics que van atribuir el nom dels Pirineus a l’arrel «piro», foc, i a la llegenda que en un temps ignot van cremar del Cantàbric a la Mediterrània. Llavors ja es concebia com a possible la destrucció per les flames d’una enorme massa boscosa, i si ho podien concebre és perquè ho havien contemplat. Al capdavall, el clima mediterrani, amb les seves sequeres, les calorades i tempestes furioses plenes de llamps, ve de lluny. Jacint Verdaguer va dedicar versos extraordinaris al llegendari incendi pirinenc en la seva monumental Atlàntida, però no explica ni l’origen del desastre ni espera que ningú el sufoqui: «Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los, / girant-s’hi s’escabellen i fugen los pastors». Però ja no som al temps de les llegendes i les mitologies. Se suposa que va ser la mateixa Grècia clàssica la que va impulsar el trànsit de la màgia a la raó per explicar el perquè de tot plegat, i avui disposem dels coneixements i de la tecnologia suficients per actuar sobre els boscos a fi de prevenir i, com a segona trinxera, limitar l’abast dels incendis. En aquest darrer aspecte ja es fa molt: els desplegaments són ràpids i considerables i acaben embridant la fera. Però els que en saben ens recorden que els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern, amb la gestió de les masses forestals, del medi natural en general i de les seves línies de contacte amb els mons rural i urbà. Si ens hi girem d’esquena no tenim dret a sorprendre’ns quan arriba la catàstrofe. Seria fàcil parlar de manca de voluntat política, però els polítics s’esforcen poc quan la gen t no els collem, i amb tot el que ha cremat en els darrers quaranta anys ni els hem agafat pel coll per obligar-los a actuar tant com es podria, ni tampoc no ha sortit d’ells. Serà la d’aquests dies la campanada necessària, o també se n’esvairà el so?
