Quiosc Regió7

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Sociòloga

Catalunya crema i la Laura es remulla

Som dimarts i, de moment, sembla que el foc que va començar diumenge al Pont de Vilomara està controlat, m’agradaria pensar que ha estat el darrer ensurt de l’estiu i que ja no tindrem més notícies com aquesta que ens han tingut a tots preocupats i amb una sensació de total vulnerabilitat. Però ves a saber què pot passar, tot just som a 20 de juliol i ens diuen que això de l’onada de calor, ara com ara, no se’n va. Molt em temo que això de l’onada no és cap excepció, sinó que l’excepcional serà que no en faci tanta, de calor. Ja ens podem anar acostumant a passar nits tòrrides, tot posant el cos sota la dutxa amb l’esperança que, un cop al llit, hi hagi una mica d’airet que ens permeti aclucar els ulls. Però és ben complicat, tant dormir com sobreviure durant el dia. Malauradament, hi ha tantes altres coses que no diré que em treuen el son perquè mentiria, però que em rebenten, m’enfaden i que són més fàcils de solucionar que no pas el canvi climàtic. Però en aquest país nostre tot plegat és com un vodevil, on cada vegada hi ha més personatges a l’escenari i ja no sabem quin és el més esperpèntic de tots.

La Laura Borràs, Presidenta del Parlament de Catalunya, està fent un paper ben galdós. Explica que ella no ha comès cap delicte i, encara menys, que és corrupta, ja que no s’ha enriquit. La paraula corrupció no es refereix només al fet de si hom s’enriqueix, sinó al fet de fer una pràctica il·legal per tal de treure’n un benefici. En aquest cas, el benefici era donar un cop de mà a un amic. No sé la raó per la qual tenia tant interès en beneficiar aquest senyor, si era per amistat, per un deute pendent... En qualsevol cas, el que demostren els correus electrònics és que ella era conscient que estava fent trampes quan li explicava com fraccionar els contractes (per estalviar-se fer un concurs) i esmicolar els imports. I això, Laura, és corrupció.

L’exemple Borràs ens demostra un fet que no és excepcional, sinó tot al contrari i que passa a certes persones que es posen a gestionar això que anomenem la cosa pública. Els recursos públics són de tothom i no pas d’un mateix, per això és vital la transparència, la honestedat i el rigor. Perquè el sector públic és un sector econòmic potent, que dona joc també a l’economia i que permet a empreses grans, mitjanes i petites participar de «concursos públics» per fer obres, arranjaments, processos de museïtzació, logos, campanyes de conscienciació, compra d’aparells informàtics, mòbils...Podríem fer una llista ben i ben llarga. Tot això és el que la Laura es carrega: l’oportunitat que altres empreses d’aquest país puguin competir en igualtat d’oportunitats, mentre ella, abusant del càrrec, de la informació i del coneixement que en té, en treu benefici propi: donar els calés a un conegut. Així de senzill. Potser al judici dirà que ella no ha escrit aquests correus, que va ser Villarejo, però no pinta per aquí. En aquest embolic si va posar ella soleta i hauria de ser ella qui el desfés marxant de la Institució. Ja sé que la manera com veig el cas no agradarà a molta gent que se sent més còmode en el discurs de la repressió, però en aquest cas no el trobo ni defensable ni admissible.

De tot plegat se’n desprèn un altre element que penso que és igual de rellevant. Els partits van votar afirmativament, a proposta de la CUP, l’article 25 del reglament: quan s’obre judici oral en delictes relacionats amb la corrupció, la mesa ha de suspendre «de manera immediata» els drets i deures dels parlamentaris. Ja hi som de nou: partits que voten normes que exigeixen de forma vehement que compleixin els altres, però que quan afecten a un mateix ja no valen. Aquesta arbitrarietat, aquest fer normes que ara sí, ara no aplico, no ajuden gaire a aproximar la política a la gent. Molt em temo, però, que això no els importa gaire. I a la Laura tampoc.

Compartir l'article

stats