Quiosc

Regió7

Jordi Sardans

VIST I NO VIST

Jordi Sardans

Historiador

Tres abadies occitanes

Els AARB han reprès les sortides després de la pandèmia tot visitant les poblacions de Narbona, Carcassona i Tolosa, amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de quatre abadies: Fontfreda, prop de Narbona; La Grassa en el districte de Carcassona; com la de Sant Hilari. La de Rennes le Chateaux, sota el domini de l’abat Sauniere, presenta un entorn més llegendari que real, tot i que el geogràfic és espectacular. L’abadia de Fontfreda és una antiga abadia cistercenca. Sorgeix el 1093, quan uns monjos ermitans benedictins, seguidors de les regles de sant Benet, en van començar la construcció. Els monjos havien de fer vots de pobresa i castedat, així com de silenci. Robert de Molesme va ser un dels fundadors de l’Orde del Císter. El 1145 canvien l’hàbit negre pel blanc, amb més rigor espiritual, que es reflecteix en l’arquitectura dels monestirs del Císter, amb finestrals romànics i arcs de mig punt. Aquests monjos van fundar el monestir de Poblet. Durant gairebé 300 anys dirigeixen l’abadia els anomenats comandants laics nomenats pel rei Francesc I, que administren les riqueses del monestir i les distribueixen cap a d’altres de més pobres. S’especialitzen en la creació de jardins italians amb terrasses. Poc després de la Revolució francesa, el 1791, l’abadia va ser venuda i abandonada fins el 1858 en què va reprendre la vida monàstica. Deu anys després, s’hi va refugiar el sallentí, Antoni Maria Claret, quan fugia de la Revolució de 1868 i va morir a l’Abadia de Fontfreda el 24 d’octubre de 1870. Comprada el 1908 va ser restaurada per Gustau i Magdalena Fayet: en destaquen l’església, el claustre i la sala capitular.

La Grassa, abadia benedictina, després d’ésser una vila romana agrícola, un document acredita que l’abadia va ser fundada el 779 per Carlemany. Rep moltes terres per donacions. Està considerada l’origen del llinatge dels comtes de Barcelona, que la consideren fundacional. Un d’ells, Sunyer I, s’hi retirarà com a monjo. A la capçalera, s’observen un absis amb dues absidioles romàniques del segle XI. La torre principal és del segle XVI i tenia un caràcter defensiu, amb les muralles, molt útils sobretot durant la Guerra dels Cents Anys (1337-1457) que va establir la treva de Deu. Des de finals del segle XV, els abats són nomenats pel rei. Va iniciar la decadència el 1662 quan la congregació de Saint-Maur se’n va fer càrrec i es va extingir el 1792. Dividida en dues parts després de la Revolució francesa de 1789, quan es confisquen tots els béns i es revenen l’edifici partit en dos. El claustre és neoclàssic del segle XVIII. Ara un mur separa la part pública de la privada, amb la comunitat religiosa de 40 canonges que utilitzen el llatí i el cant gregorià, seguint les normes anteriors al Concili Vaticà II.

L’Abadia de Sant Hilari està relacionada amb les anteriors: l’uneix amb La Grassa el fet de tenir també obres del taller de Cabestany; lliga amb Carcassona perquè el seu comte hi posarà les relíquies de Sant Hilari i la seva seu en el moment de més esplendor fins el 1209, on amb la Creuada, els comtes desapareixen i perd la seva protecció. Comencen segles de decadència fins que el 1758 és desmuntada. També té lligams amb Tolosa, ja que quan es va construir al segle IX va ser dedicada a Saint Sernin (sant Saturní) del primer bisbat de la ciutat. Tot i que va servir de Correus, escola i d’altres dependències municipals s’hi pot veure encara el claustre gòtic, l’església parroquial, el refectori i els apartaments privats dels abats.

Compartir l'article

stats