Tot en un moment et serà pres», va escriure el poeta. En aquest vers de Cançó de l’albada, Salvador Espriu parla de la caducitat de la vida i del seu final tant inevitable com imprevisible; per això aconsella: «no deixis res per caminar». No és la vida, però sí que és la casa, la que «en un moment» els ha estat presa a unes quantes de les famílies instal·lades en urbanitzacions del Bages que les flames han reduït en poques hores a la imatge de la desolació. Per a moltes d’elles la casa cremada era el fruit d’una vida de dedicació, la materialització d’un somni, la feina de molts anys que s’ha esvaït de sobte. Vist i no vist. És colpidor. Valorem com cal que, en els focs d’aquests dies al Bages, no s’hagi perdut cap vida humana, però se n’han arruïnat unes quantes, en sentit metafòric i en sentit literal, quan l’edificació calcinada i el terreny ennegrit suposen el gruix del capital familiar. En pocs minuts deixen de ser propietaris d’una casa entre arbres al mig del bosc serè, lluny de la ciutat ferotge, i es converteixen en titulars d’una parcel·la dràsticament devaluada que no els proporcionarà cap plaer i sí un munt de despeses, per a les quals iniciaran un pelegrinatge a les asseguradores (els que en tinguin) i a les administracions. Mentre lluiten amb la paperassa potser rumiaran que el bosc és de fet una companyia molt perillosa, sobretot per a una gent com nosaltres, allunyats d’ell des de fa tant temps que la majoria no en sabem gran cosa i ens pensem que és una mena d’enorme jardí domèstic. La tradició literària europea, en canvi, ens en parla com d’un misteri ple d’amenaces, habitat per llops, escurçons, bandolers i fantasmes. Ens creiem tant poderosos, li hem perdut tant el respecte, que aixequem les nostres cases sota les branques d’uns pins agermanats amb una massa forestal com més extensa i deshabitada, millor. I un mal dia, de sobte, el somni es transforma en el pitjor malson. Un mal dia de calor seca i ventosa, tots ens és pres.
