Si Mario Draghi plega com a primer ministre d’Itàlia, anunciem una crisi econòmica. Si a Boris Johnson el fan plegar per traslladar una atzarosa vida privada a espais del Parlament i el govern anglès, anunciem una crisi. Si hi ha un problema amb el gas de Rússia pel conflicte d’Ucraïna, anunciem també una crisi de tot el sector energètic. Quan els experts van anunciar fa unes dècades que viuríem en un món globalitzat i ens en cantaven les excel·lències no ens van advertir que cada estossec tindria com a resposta un terratrèmol. Si plega Draghi perquè no té suports, els italians en triaran un altre. Si Johnson es queda sense els palaus presidencials i del Parlament britànic per fer les seves festes, vostè no pateixi, Anglaterra tindrà aviat una altre president i l’actual continuarà de festa, ni que sigui a la nau d’un polígon industrial. El món es mou més enllà de tremolors locals.
Eudald Carbonell, palentòleg, un home intel·ligent i de terra endins, diu que la globalització «és insostenible perquè no resol els problemes que genera. No podrà subsistir». I afegeix que l’espècie humana «necessita desenvolupar una consciència col·lectiva, per evitar el col·lapse». Hi estem abocats si no mirem Draghi, Johnson i altres amb una òptica més generosa.
