A finals del passat mes de juny, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va publicar l’edició corresponent a l’any 2021 de l’Enquesta de condicions de vida, que mesura la incidència i composició de la pobresa mitjançant l’establiment d’un llindar de risc de pobresa. A més, ofereix informació sobre la distribució personal de la renda a partir dels ingressos anuals nets. D’altra banda, aporta dades sobre les privacions de les llars, les condicions dels habitatges i l’indicador de risc de pobresa o exclusió social harmonitzat.
Les dades de l’Enquesta de condicions de vida 2021 mostren la precarietat d’una part important de la societat catalana, sobre la qual està impactant amb força l’increment desorbitat dels preus dels béns de consum i els serveis bàsics. L’enquesta mostra una imatge crua de les conseqüències, en el teixit social, de la crisi de la covid-19. Així, la taxa de risc de pobresa o exclusió social (Arope) ha pujat del 23,6 % de l’any anterior a la pandèmia, al 25,9 %, amb un increment, en aquests dos anys, de gairebé 200.000 persones. D’aquesta xifra, les persones que pateixen de privació material severa han augmentat en 125.000, amb una taxa que s’ha doblat en el cas del grup que va dels 16 als 29 anys. L’any 2019 el percentatge de persones que arribaven amb molta dificultat a final de mes era del 6,2 %; el 2021 era del 8,8 %, amb un increment notable tant pel que fa al nombre de persones que estan aturades (del 17,8 al 25,5 %) com de les ocupades (del 3,7 al 6,2 %). En el mateix període, el nombre de persones que no es podien permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada va augmentar del 26,1 al 32,9 %, mentre que els qui no tenien recursos per evitar un retard en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal passaven del 7,5 al 13 %. Aquest és l’escenari en el qual ha impactat la crisi de preus, que ha situat l’IPC per sobre dels dos dígits en les darreres setmanes.
Des del Govern central s’han aprovat diversos paquets de mesures per pal·liar els efectes de la crisi, la majoria de les quals van en la direcció correcta però són limitades en el temps i es continuen sense aplicar canvis estructurals que han de donar resposta als problemes de fons que s’arrosseguen des de fa anys (accés a un habitatge digne i assequible, mercat de treball equitatiu, garantia d’ingressos mínims, un sistema fiscal progressiu, polítiques d’immigració, asil i refugi dignes...) i que han de reforçar el sistema de drets i protecció social per equiparar-lo al sistema sanitari i educatiu.
D’altra banda, cal reclamar al Govern de la Generalitat que, més enllà de les mesures que prengui l’executiu central, ampliï l’agenda social pròpia per desenvolupar mesures i accions més efectives, contundents i proactives en matèria social, que s’ajustin a la realitat del país i que evitin que Catalunya quedi a la cua de la recuperació social, com ja succeeix amb la Llei de la Dependència o l’ingrés mínim vital. Calen iniciatives immediates per part del Govern de la Generalitat concertades amb els agents socials i les entitats del tercer sector.
