La notícia inesperada de la setmana ha estat el viatge llampec d’Anna Gabriel a Madrid. Com era de suposar –i ella mateixa també devia estar segura que passaria– el fet ha suscitat reaccions diverses i contraposades. Però les raons bàsiques de la decisió són fàcils d’endevinar: normalitzar la seva vida, facilitar els seus moviments i sobretot poder retornar a casa seva quan vulgui després d’anys de ser-ne fora, perquè amb la seva presentació queda anul·lada l’ordre de detenció en cas de tornar a l’Estat espanyol. O sigui que s’ha repetit el moviment que va fer Meritxell Serret, que també va comparèixer voluntàriament davant del Tribunal Suprem, el març de 2021, per tornar a casa i exercir de diputada al Parlament de Catalunya. En tots dos casos, la qüestió és semblant: passar pel Suprem no implica pas acceptar la legitimitat de la funció repressora d’aquest tribunal contra l’independentisme sinó poder continuar treballant, dins del país, per la independència. Hi ha qui hi treballa des de fora, amb uns resultats positius molt notables, com el mateix Carles Puigdemont i els seus companys d’exili. I hi haurà qui hi seguirà treballant des de dins, com serà el cas de l’Anna Gabriel, sense cap dubte, quan torni definitivament.
Dilluns passat va fer exactament tres mesos de l’anomenat Catalangate, l’espiada massiva per mitjà del programa Pegasus, que va ser denunciada per Citizen Lab, un organisme de la Universitat de Toronto. L’espiada va afectar, com a mínim, a més de seixanta personalitats independentistes catalanes, tot i que Citizen Lab sospitava que poden ser força més. La reacció del president del Govern espanyol va ser ràpida: rentar-se les mans de qualsevol culpa i passar de ser el responsable dels fets i donar-ne explicacions a presentar-se ell mateix com a víctima, assegurant que també havia estat espiat. I decidint, poc després, la destitució de la directora del Centro Nacional de Inteligencia. I aquí es va acabar tot. Tres mesos després no se sap encara qui va ordenar l’espionatge, qui va comprar el programa Pegasus, amb quins diners es va pagar, quines informacions es van extreure dels telèfons espiats, on és ara aquesta informació, etc. El temps ho difumina tot i Pedro Sánchez sap jugar-hi molt bé. La qüestió és: se’n va parlar fa pocs dies en la darrera reunió amb Pere Aragonès? Se’n parlarà a la taula de diàleg que, teòricament, tindrà lloc la setmana que ve? Quina mena de diàleg hi pot haver sense aclarir del tot una qüestió tan greu?
No és la primera vegada que el Bages ha tingut el trist privilegi de ser notícia destacada pels incendis forestals. I desgraciadament potser no serà la darrera. Tot i la sospita que algú ha encès la foguera intencionadament, també és veritat que hi culpabilitats generals repartides que no es poden esquivar. La sequera extrema i el canvi climàtic tenen causes concretes que els especialistes han denunciat reiteradament però que tot just ara comencen a inquietar. Tothom ha contribuït a la contaminació i és hora de ser-ne conscients i canviar d’actitud. La neteja dels boscos públics o privats, la normativa vigent sobre la distància entre els arbres i les edificacions a les urbanitzacions, que molt sovint no es compleix, la menysvaloració general del medi natural, etc. Queda molt per fer i cal tot un estil de vida diferent, que si no és voluntari ens vindrà imposat per les circumstàncies.
