Com diu la dita, «La por guarda la vinya», però el que no se’ns explica és que precisament aquesta por és la que també s’aprèn, es normalitza i fins i tot s’interioritza fins a quedar integrada a la nostra quotidianitat.
Fa un mes parlàvem dels primers incendis a casa nostra, els seguíem i n’estàvem pendents... Aquesta setmana vivíem minut a minut l’evolució de l’incendi forestal del Pont de Vilomara. I n’hem estat tan pendents perquè l’hem tingut a casa i ens ha tocat més o menys de prop. Tothom té al cap algú a qui l’ha afectat, tots podríem estar al lloc de qui ha perdut part de la seva vida...
Mal que em pesi, però, si aquesta mateixa notícia fos d’una altra punta de Catalunya temo que no captaria tant la nostra atenció. Titlleu-me de catastrofista, però em fa molta por veure com ens entossudim a mirar cap a una altra banda sense prendre partit ni moure fitxa en un tema tan important com el nostre futur. I dic nostre perquè, ja no es tracta del món que deixarem a les pròximes generacions, es tracta del món en què vivim ara.
Tenim al davant uns mesos llargs i intensos que espero que ens serveixin per adonar-nos de quin és i quin hauria de ser el nostre paper en aquest problema. I és que no es tracta d’un fet aïllat, som davant un context de canvi de paradigma global en què les regles del joc han canviat. Ara ja no es tracta de buscar culpes i culpables, es tracta d’analitzar en quin moment som i aportar solucions pràctiques, factibles i aterrades que a poc a poc ens permetin revertir la situació.
Doncs el que tampoc podem pretendre és apagar amb un estiu els focs que fa dècades que cultivem amagats rere una espècie d’inconsciència col·lectiva encoberta per la bandera de la modernització del camp. No sé ben bé com en poc menys d’una generació hem perdut del tot el sentit comú i l’instint respecte a la natura, l’entorn i el territori en pro d’una visió recreativa, trista i simplista d’aquest. Necessitem mirar-lo d’una altra forma per poder-li donar l’atenció que es mereix. És casa nostra, no una càrrega. És el lloc d’on provenen els nostres aliments, no una postal. És l’indret on es mantenen bona part de les nostres tradicions, no una atracció.
Hem de voler apropar-nos-hi per poder-lo conèixer millor, valorar-lo i, llavors, veure què podem aportar-hi. Doncs, per insignificant que ens sembli, tot suma, tant per bé com per mal, i les nostres accions quotidianes tenen una gran capacitat d’impacte i molt més poder del que ens pensem.
Les nostres decisions de compra respecte al que mengem en són el clar exemple. Siguem més o menys cuinetes hem de menjar per poder sobreviure, i aquest fet ens brinda més de 365 oportunitats l’any per donar suport als petits productors, agricultors i ramaders de la zona o per contra defensar grans superfícies. Doncs, segons l’opció que escollim, podem debilitar un model o altre de negoci, estem sustentant una forma o altra d’entendre i cuidar el territori. En definitiva, estem fent molt més del que ens pensem que estem fent. Hem de sentir-nos poderosos perquè realment ho som i hem d’animar-nos a prendre partit en tot allò que puguem per aconseguir veure una mica de llum en un futur que ara per ara és negre i ple de fum.
