Fa calor. Ho diu la llista «top deu» de Catalunya del Meteocat, que inclou la màxima d’Artés entre altres fogons tradicionals. Ho diuen dues senyores fugaçment entrevistades per la televisió privada segons la tècnica narrativa de proclamar una obvietat i buscar ciutadans ordinaris que la confirmin. «La gent no sap on ficar-se», diu la veu, i les senyores reblen el clau: «No sé on ficar-me», diu l’una, «no hi ha on amagar-se», diu l’altra, com si es trobés sota les bombes en una ciutat ucraïnesa. Fa calor, ho diu el termòmetre de la botiga d’alguna cosa, que si tingués raó, ja estaríem tots fregits. Hi ha un nen que plora perquè no sap què li passa, i el que li passa és que té calor. Hi ha uns pares que voldrien plorar perquè plora el nen, perquè la nena està nerviosa i irritable, i perquè l’avi es nega a beure un got d’aigua cada mitja hora com han llegit a internet. «Dona’m una cervesa cada mitja hora i ja veuràs com m’hidrato», replica. Fa calor i els arbres s’esfullen com si hagués arribat el novembre, les hortalisses que es cullen verdes al matí groguegen quan la parada del mercat tanca al migdia, i la carn escandalitza l’olfacte si te la deixes fora de la nevera. Fa calor i des de la terrassa d’un bar observo amb angúnia el guàrdia que vigila una cruïlla amb l’armilla antibales a sota de l’uniforme. Fa calor i els gossos treuen un pam de llengua mentre s’enrosquen sota la primera ombra que troben. Fa calor i a través de les finestres obertes penetra inclement el soroll dels ciclomotors que porten la gent jove als punts de trobada del captard, on xerraran sense descans com si la calda no els afectés. Fa calor, la nit promet ser complicada i el descans, precari. Fa calor i em sembla que el comandament de l’aire condicionat emet una música sensual i temptadora. Em crida a contribuir al canvi climàtic tan sols prement el botó que diu «operate». Si li faig cas, jo estaré molt més fresc i el planeta, una mica més calent. Només una mica. Però moltes miques fan un tot.
