Tots quan hem sigut canalla hem martellejat els pares encadenant un «per què» darrere l’altre, buscant una explicació a totes les coses que anàvem descobrint. Tenien la sort que qualsevol resposta ens servia i tot ens semblava convincent i plausible: els nens venien de París i els trons, que primer ens espantaven, no eren altra cosa que el soroll que feien els àngels quan movien els mobles. Després, ja de més grans, no tot era tan clar ni tan entenedor. Fins que un dia vam fer una pregunta del tipus «què és l’Opus?» i algú ens va respondre: «L’Opus Dei és una prelatura personal». Intentant posar llum a la foscor vam rebre per resposta una foscor encara més obscura i més gran. Va ser fent preguntes sobre qüestions per l’estil quan vam donar per entès que hi havia coses que algú les havia fet volgudament enrevessades precisament perquè la majoria no les entenguéssim. N’hi ha prou amb llegir el diari per adonar-te que si ho volguessis entendre tot no passaries mai de la primera pàgina, i et resignes a ignorar moltes coses amb el convenciment que es pot viure perfectament sense saber-les.
Fa uns quants dies el diari informava que l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, que justament dona nom al gran hospital de Manresa, deixava el patronat d’Althaia i en el seu lloc entraven la Fundació Universitària del Bages i la Fundació Universitària Balmes, de Vic. Aplicant el principi citat anteriorment vaig llegir-m’ho en diagonal i vaig girar full sense entendre què diantre havia passat i amb un nul interès per saber-ho. Ho vaig fer sense patir cap dany en l’amor propi, pensant que formava part d’aquella immensa majoria de població que d’entrada ja no sabem distingir entre un patronat, una fundació, un consorci, una mancomunitat o una plataforma. M’imagino que els que remenen les cireres en aquells organismes en són prou conscients i tampoc tenen gaire interès a trencar aquella opacitat. Per part meva en tinc prou amb saber que si tinc un mal de ventre m’atendran i em tractaran de la millor manera, que és una cosa que em consta i de la qual no en tinc cap dubte. Fora d’això desconec com funciona i qui té la clau de la caixa. Tampoc em serviria de res.
És sabuda l’anècdota de Josep Pla que, en arribar de nit a Nova York i veure aquella immensitat de finestres il·luminades, va preguntar alarmat «i tot això qui ho paga?». La vida ensenya molt i a base de garrotades hem après a no fer aquelles preguntes. No cal trencar-s’hi el cap. Ara ja sabem que tot allò ho paguem nosaltres.
