Segur que més d’una vegada han escoltat allò que una imatge val més que mil paraules, no hi estic d’acord, depèn de la imatge i, sobretot, de qui i com diu les paraules. Fa pocs dies Manresa va inaugurar la primera meitat de la nova avinguda dels Països Catalans, una fita urbanística tan necessària com esperada per millorar la mobilitat i impulsar el creixement; la foto feia patxoca, no diré que per posar-la a la tauleta de nit, però si per emmarcar a l’hora de recordar que la ciutat avança si ho fem plegats. Hi eren totes i tots, mudats, somrients i pentinats, hi havia tanta gent que potser a la propera en lloc de posar-se a l’ample hauran de fer-ho al llarg del nou vial, la imatge de tothom a l’una dignificava l’acte, llàstima que l’optimisme va durar just fins que van aparèixer les paraules.
Les mateixes cares, la mateixa mirada, el mateix gest aquell de no et moguis perquè no sortiràs, la foto era la mateixa però les paraules difoses per les xarxes socials retrataven dos actes ben diferents, segons el partit de la coalició de govern que les redactava. Per a uns, la feina de l’exalcalde i la intervenció en la planificació i execució de tot el traçat per part del futur alcaldable han estat els factors clau a l’hora de fer realitat la magna obra; per als altres, la gestió i l’empenta de l’actual alcalde amb el suport de persones i departaments del Govern de la Generalitat, evidentment del seu color polític, són el desllorigador que ha fet possible la inauguració. Només faltava que cada versió inclogués un llistat del personal que ha posat el ciment i l’asfalt, detallant el carnet del partit polític de cadascú; l’única coincidència era que Manresa ja tenia nova avinguda, gràcies a qui ja és una altra qüestió, perquè el matrimoni funciona fins que les eleccions els separa.
Assegurar trones és un dels principis fonamentals, potser no de les persones però sí dels partits, a mesura que s’acosta el moment de tornar-les a repartir, les ganes d’esbudellar-se entre ells va creixent com si fossin a la darrera temporada de Joc de Trons. Una llàstima que l’interès personal passi per damunt del consens general, que la critica a l’oponent faci perdre l’autocrítica, que en els propers mesos el gran titular i la foto de portada siguin la prioritat, però sobretot que les mil paraules per separar valguin més que la imatge per unificar. Guardem aquesta foto perquè trigarem força mesos a tornar-los a veure avinguts, d’imatge i paraula, per l’avinguda. D’aquí a pocs dies quedarà obert tot el traçat, si tornen a fer una foto de família no cal fer comèdia, estaria bé que el fotògraf els digués: A la de tres que tothom aixequi la cama dreta, somrigui i digui «eleccions!»... per al cartell del Show Business de campanya quedaria genial.
