Avui fa trenta anys d’un dels dies més recordats de la història del nostre país, hi estiguéssim d’acord o no. L’Estadi Olímpic, ara anomenat Lluís Companys [crec que aleshores encara no se’n deia], va acollir la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona. Aquell «Hola» de l’inici. L’espectacle de La Fura dels Baus. La desfilada dels atletes, amb l’actual rei d’Espanya portant la bandera i la seva germana traient mocs a la grada de l’emoció. L’arribada de la torxa. La punteria d’Antonio Rebollo i les dues setmanes extraordinàries que van seguir a aquella nit.
Tres dècades des de la celebració dels Jocs, des d’aquella festa en què tothom era feliç, o almenys ho semblava. A més, no va ploure cap dels dies de competició en una època en què no es parlava d’onades de calor, ni de canvi climàtic, malgrat que poc després vam patir grans incendis. Tot semblava perfecte i lluminós. O potser només m’ho semblava a mi, ja que amb disset anys no t’assabentes de la missa la meitat.
Ara em sembla complicat que a casa nostra es torni a recuperar aquell esperit. Han passat massa coses. S’ha vist amb els Jocs Olímpics d’hivern. A part dels arguments dels uns o dels altres des del punt de vista de sostenibilitat, hi ha molt desengany i poques ganes de celebrar festes perquè sí. I és una llàstima, perquè en aquells juliol i agost del 1992 l’esport va demostrar que pot fer molt per augmentar la confiança, l’autoestima i la repercussió internacional d’un país.
Fa molt temps de tot. Massa. Molt temps de les coses que ens feien feliços. Tant de bo puguem recuperar aquelles sensacions, encara que ara mateix ningú no en doni ni cinc per aconseguir-ho.
