Fa més de 20 anys que escric al Regió 7 i no he dedicat mai un article als incendis forestals. No he parlat mai del tema perquè m’ha semblat que no podia aportar res de nou, que no podia millorar el què ja diuen professionals, experts, tertulians, comentaristes, tuitaires i saberuts diversos. I no obstant, els darrers focs del Bages sud m’han generat algunes rumiades que us convido a rebatre.
S’ha dit moltes vegades, sobretot els darrers anys, que una de les causes de l’increment del nombre i la potència dels incendis és el despoblament rural. Doncs sí però no, perquè al Bages sud no és precisament una zona despoblada. Hi viu molta més gent ara que fa 100 anys; els pobles han crescut i les zones boscoses s’han anat omplint d’urbanitzacions més o menys ben fetes, amb veïns i veïnes que cada cop més l’han convertit en la seva primera residència. No obstant això, no ha servit per aturar l’incendi, ben al contrari. Vull dir, amb això, que cal abandonar l’objectiu de portar (o retenir) gent als territoris menys densament poblats? No, evidentment. Més veïns i veïnes vol dir que l’escola no tanca, que hi pot haver una botiga, un bar o un caixer, que es restaura alguna masia, que tradicions centenàries no acaben de morir, que portar-hi transport públic no és tan deficitari, etc.
Ara bé, per molts veïns i veïnes que es recuperi o es mantingui el món que en diem rural, si no treballen la terra, si van i venen de ciutat, estan jubilats o fan feina online, el territori, els boscos, continuaran sent un polvorí.
I perquè la gent treballi el què ara és bosc, recuperant conreus, traient fusta o fent-hi passar ramats, cal o bé que sigui rentable o que ho pagui l’administració pública. I poden ser rentables els boscos catalans? Podem recuperar camps de conreu perduts? És possible multiplicar el nombre de caps de bestiar que hi pasturen? Des del meu punt de vista (i agrairé que em porteu la contrària) una mica sí, però no prou. Bàsicament perquè aquest és un país molt boterut i cada cop més sec, i en aquestes condicions treballar la terra surt car i dona pocs guanys. De fet, el pla, el regadiu o les pastures de muntanya (on sí que hi plou) ja s’exploten. El problema són els milers de pujols, turons, puigs, serres, serralades, tossals, muntanyes i muntanyetes plens de pins on més enllà de buscar-hi bolets o espàrrecs no acabem de saber-hi fer res de productiu.
En traurem fusta o llenya quan els altres materials o combustibles siguin més cars; hi tornarem a plantar vinya, olivera o ametllers, quan el preu dels seus fruits pugi; i hi farem passar ramats quan creixi de veritat la demanda de carn de xai o de llet de cabra. Mentrestant, en bona part del territori, si volem tenir uns boscos cuidats i un paisatge mosaic, ho haurem de fer amb diners públics, que naturalment hauran de sortir d’apujar impostos i/o reduir altres despeses.
I una darrera reflexió: No tindria cap sentit que la inversió i el manteniment fossin públics però la propietat es mantingués privada.
